The Project Gutenberg EBook of Llibre D'histries, by Raimond Casellas

This eBook is for the use of anyone anywhere at no cost and with
almost no restrictions whatsoever.  You may copy it, give it away or
re-use it under the terms of the Project Gutenberg License included
with this eBook or online at www.gutenberg.org


Title: Llibre D'histries

Author: Raimond Casellas

Release Date: January 2, 2007 [EBook #20253]

Language: Catalan

Character set encoding: ISO-8859-1

*** START OF THIS PROJECT GUTENBERG EBOOK LLIBRE D'HISTRIES ***










LLIBRE D'HISTRIES.




ALS BENEVOLENTS LECTORS

Entre el florir i el marcir-se de les sensacions diries que
l'espectacle de la vida vos promou, us salta de vegades als sentits
una feta, una dita, una visi que, ms que per curiosa o rara, per
susceptible d'ulteriors transformacions, sentiu nsia de contar als
dems. Sembla que servant el cas nicament per a vosaltres no us
trobeu prou complaguts, sin que l'haveu de trametre al prosme per
a gaudir-lo del tot. Una part d'aquest afany, ja es veu que s
necessitat humana d'expansi; per una altra part, i de segur la
ms grossa, probablement s'ha de pendre per propensi a la mmesi,
per instint imitatiu, per tendncia artstica, literria.

Perqu el cert s que, en comunicant als altres el qu ha mogut un
moment el nostre esperit, pel regular es posa cura en rimar la
feta, en ordenar-la, en enquadrar-la, en decorar-la segons lleis
d'art que cada contaire porta a dintre. Veniu a fer com el msic
que harmonitza la melodia salvatge. Del succs vulgar, corrent, que
preteniu relatar, en dibuixeu amb perfils les frases significants,
n'accentueu el qu us apar capital, n'esfumeu el qu us sembla
secundari i, aqu amplificant i all enxiquint, talleu, afegiu i
capgireu. En una paraula: vos apropieu el fet, imaginant-lo
a semblana vostra; o segons els figurins d'una moda literria.

I un cop posats a transfigurar aquestes aparincies de la vida que
anomenem realitats, sol succer que, tot repetint-les i tot
refent-les amb la repetici, les enlairem, les engrandim i les fem
significants. Del fet corrent, ordinari, arriben a compaginar-se
histries o historietes, que sn versions corregides i augmentades
pel nostre albir. Com no es tracta de cap procs cientfic del qu
se n'hagi de deduir una veritat ms o menys probable, sin de
gnesi de rondalles o novelles de les quals es pot treure un plaer
ms o menys viu i selecte, la transformaci artstica, en lo moral,
esdev cosa legtima, convenient i tot per a la joia honesta de
l'esperit i la felicitat de la cosa pblica.

Tant s'arriben a transfigurar certs fets, per obra i grcia dels
contaires, que a voltes el mateix cas que ha servit de motiu
ocasional a la histria o historieta, acaba per sser en ella
desmentit. Tot el que augmenta la histria en artifici i en
transcendncia, ho perd el fet inicial en brossa d'accidents nimis,
de circumstncies contradictries, de detalls insignificants. Qui
sol guanyar-hi s el lector; fins en el tocant a adquisici de
veritats permanents, perqu sempre en contindr ms lo que el
contaire hi posi de l'estre propi que lo que en tregui del fet
real.

Tot aix ha estat per a dir-vos que les fetes, dites i visions que,
mudades en histries, en aquest llibre he reunides, en part sn
ficci -potser la realitat ms alta- i en part realitat -potser
l'aparincia ms frvola. I que, amb aix, ser temps perdut el que
passeu esbrinant quines histries sn ms mentida i quines sn ms
veritat. Perqu, la major part de les vegades, les que us semblin
ms verdiques seran les ms artificials, i les que tinguin aire de
ms fantasioses seran les ms acostades a la veritat exterior.

dhuc en trobareu alguna que quasi res t que veure amb lo natural.
I si dic quasi, s perqu crec que no hi ha artifici -ni tan
solament creaci veritablement potica- que no toqui per un cant o
altre amb les aparincies exteriors.



TRESOR TRET D'UNA NOVELLA
O
UN PROFESSOR D'ENERGIA

Quan el jove historiaire, en Marc Palau, va arribar a la penya, a
quarts d'onze de la nit, molts concurrents li varen preguntar pel
seu oncle, el milionari Pere Serra, per mal nom en Serra de les
unces, qui, segons deien els diaris, estava malalt de gravetat.

-Els metges han pronosticat que no allargar ms de vuit dies- va
respondre l'historiaire.

-Aleshores, disposa't a heretar...- va fer un concurrent.

-No ho creguis. El meu pobre oncle, dic, el meu ric oncle, m'ha
tingut sempre poques simpaties, per a deixar-me tastar del seus
milions. An els seus ulls, tinc una tara massa grossa per a que un
home com ell me la pugui perdonar.

-Una tara... Quina tara?

-S, la tara d'sser un _intellectual_, com ens titulem nosaltres
mateixos, modestament. Els homes que han pujat del no res, que
s'han obert pas entre la misria a empentes i rodolons, fins a
arribar a fer-se rics, neguitosos com estan contnuament per les
lluites del negoci, miren, per lo general, amb certa rancnia als
contemplatius que malversen la vida entretinguts en somniar o
esbrinar coses que no porten cap profit palpable, cap profit dels
que se'n pot fer un _assiento_ en els llibres de comptabilitat. El
meu oncle sempre diu que, en sabent entendre les partides del
Major, no calen pas ms llions de lectura, i que d'escriure ja
n'hi ha prou quan se sap posar la firma d'un rebut. Sempre em
recordar de la graciosa escena que va passar a casa un dia que
ell va venir, quan va casar-se ma germana. El varen fer entrar al
meu estudi, no s perqu, i, tan bon punt va veure la llibreria, va
agafar un aire cmicament sever, un posat agre-dol d'indignaci,
com si tot d'un cop s'imagins els diners malaguanyats que
representava la biblioteca i el temps perdut que suposava la
lectura de tant paper. Desprs de recrrer amb la vista les parets
cobertes de volums em va clavar la mirada amb la mateixa severitat
que si m'hagus sorprs en una escena de disbauxa. -I qu en fas
de tots aquests llibres?- em va preguntar, seris i solemne com un
jutge. Voleu creure que no vaig saber qu dir? A un home com
aquell, que ni temps havia tingut de noi per a passar les
beceroles, no li havia pas d'anar a explicar que d'aquells llibres
en treia, per exemple, _l'Estudi social dels remenses a Catalunya_,
que era el que aleshores em tenia capficat. L'home no m'hauria
ents i potser haguera cregut que me'n mofava. Aix s que vaig
respondre: -Amb aquests llibres?... m'hi entretinc...- Aleshores
l'oncle va restar llarga estona contemplant-me amb llstima, amb
fonda llstima, amb una llstima en qu, ms que pietat, hi entrava
el menyspreu, potser fins l'odi, l'odi de l'home lluitador que,
havent hagut de sirgar tota la vida per a assolir un triomf sempre
discutit, sempre disputat, s'indignava contra el que ell creia
gaudint tranquillament de l'existncia, breat en la satisfacci
que procuren els goigs egoistes i solitaris de l'intellectualitat.
Per, al capdavall, va passar la indignaci i va triomfar la
ironia... perqu, tot fent la mitja rialleta, sabeu el qu va
acabar per dir-me? Doncs, va acabar per dir: -De segur que tots
aquests llibres, no n'hi deu haver ni un que ensenyi com s'ha de
fer per a guanyar una pesseta!

Al sentir aquell acudit utilitarista, tots els de la penya van
esclafir una rialla.

-I tenia ra, l'home!- va fer un.

-s clar que s!- van dir altres.

-Les lletres no sn aliment per al cos...

-Les lletres sn pa per a l'nima!

I mentre tots convenien en que, mirat des del punt de vista
utilitari en qu s'ho mirava l'oncle Serra, era una veritat
monumental que la literatura, sia d'histria, sia d'imaginaci, cap
profit immediat i tangible podia arribar a produir, es va alar un
senyor entre la concurrncia, dient amb vivesa i aplom:

-Doncs, per a mi tot aix es fals, i no hi ha concepte ms
equivocat que aquest que aqu es sost... Per lo menys jo ho puc
dir tot al revs, fundant-me en la meva histria.

Tothom va restar un xic estranyat d'aquella interrupci fogosa. En
Pau Torres, el qual amb tanta energia contradeia l'opini general,
era tingut per home ric, molt ric, si no milionari com l'oncle
Serra, amo i senyor d'una fortuna molt respectable. Se li sabien
possessions a Andalusia, finques a Barcelona i a l'Empord i gran
varietat d'especulacions de qu ell era l'nima i el bra. Dems
feia estrany que amb tal vivesa repliqus, un home que en general
es mostrava fred i seris, ms amic de fets que de paraules. Es
veia b que aquell tema li havia tocat al viu. Per aix totes les
cares varen girar-se encuriosides cap a aquell subjecte sapat,
desinvolt i enrgic, com esperant una explicaci.

Aleshores, en Pau Torres va prosseguir:

-S, la meva histria s la ms completa negaci de que la
literatura, fins la que en diem amena, no pugui sser per als seus
devots font de material riquesa. En demostraci d'aix, vaig a dir
ara el qu no he dit mai a ning... i s que la meva fortuna, la
meva posici, tota la dec a la lectura d'un llibre, i no us cregueu
d'un llibre cientfic, que aix ja no constituiria cap raresa, sin
d'imaginaci, d'una novella famosa, coneguda a tot el mn.

L'auditori estava suspens d'expectaci.

-La cosa promet sser interessant!- exclamaven uns.

-Que es revelli aquest prodigi!- demanaven altres.

-Preguem que la histria es conti!- recalcaven els dems.

-Ja ho contar- va respondre l'interpellat. -La major part dels
d'aqu saben b prou que jo sc de l'Empord, fill d'una casa de
Sant Feliu, dedicada al comer de suros des d'un grapat de
generacions. Els trefins i les pannes sn en la meva famlia una
tradici quasi nobiliria, tramesa constantment de pare a fill.
Mes, jo no era l'hereu; era el tercer dels germans, un fadr
extern... i, encara que a casa no m'haguera mancat res, i en cas de
morir el pare, m'hauria pogut associar amb el germ gran amb el que
m'hagus tocat de legtima i millora, qu us dir? Em sembla que no
m'hauria sabut avenir a fer la viu-viu, eternament encofurnat a
casa i supeditat sempre a l'hereu. Ms m'estimava sser
independent i viure lliure dels meus actes. Tenia ambici i volia
anar per a mi. Per quins cinc sous no podia emancipar-me, com
s'havien emancipat tants altres fadrins externs de cases bones de
per all, dedicats tots als afers del suro? L'un havia aconseguit
establir a Londres la representaci d'algunes cases empordaneses;
l'altre havia anat de comissionista de carrats a Frana; un ntim
amic meu dirigia unes explotacions sureres a Portugal. Per qu no
havia jo de fer com ells, ja que em sentia amb esperit d'empresa i
ganes de treballar? Per, qu faria, quina tecla tocaria que, tot
donant lliure expansi a les meves iniciatives, concords amb els
meus coneixements adquirits sobre la indstria de casa? En
semblants cavillacions anava jo capficat, quan, un dia, estant-me
a casa llegint, em varen fer fer un salt d'emoci uns certs
captols del llibre que tenia entre les mans. Eren els captols que
havien, amb el temps, de fer-me ric... Molts dels que m'escolten ja
saben que jo he alternat sempre les tasques del negoci amb l'afici
literria i que fins, Du me perd!, he fet les meves provatures en
vers i en prosa. Mil cops havia, doncs, jo llegit aquell llibre que
tanta impressi em causava com si fos sobtada revellaci, per mai
de la vida m'havia sotregat com en aquells instants. En el fort de
l'emoci que em corprenia vaig arribar a exclamar: -Ja l'he
trobada! Ja l'he trobada la pedra filosofal!- I no sabeu el qu
hi havia en aquells captols que tant em trasbalsaven l'esperit? Hi
havia la descripcci d'un terrer immens, trencat, espadat, abrupte,
quasi inaccessible, ple de centenaris boscos de suredes verges que
la m de l'home no havia escorxat encara mai. Ja estava decidit. La
meva sort ho volia. Hi havia un pas inexplorat que m'oferia els
seus tresors forestals... i jo havia d'sser el Colom d'aquell mn
per descobrir. Vaig cridar al meu pare i, en poques paraules, el
vaig posar al corrent de la meva troballa i dels meus plans. De
primer moment va mirar-me amb desconfiana, com si tingus por de
qu m'hagus tornat boig. Per jo li vaig ensenyar el llibre, li
vaig exposar les meves raons, li vaig fer els meus arguments, i al
capdavall aquell home, que tenia gran intuci de les coses i una
fe cega en el meu esperit d'iniciativa, va acabar per interessar-se
fortament en els meus projectes. Em va donar diners per a un viatge
d'exploraci... i vaig sortir de Catalunya cap al pas salvatge i
verge, tan ben descrit en el llibre.

-Per, b... quin s aquest llibre misteris que revella en
nostres dies pasos ignorats, plens de tresor per a tothom
desconeguts?- va interrompre un dels oients.

-Demano un comps d'espera... Tot s sabr...- va replicar
serenament l'empordans com si  trobs ntima delectaci en la
curiositat excitada dels concurrents. -Al cap de tres mesos i mig o
quatre, tornava a sser a l'Empord, i el pare em sortia a rebre.
-Pare, lo del llibre s tot veritat. He vist aquell mn ferstec
ple d'alzines, retratat a la novella, i la pintura no pot sser
ms exacta del comenament a la fi. Es impossible trobar enlloc
unes muntanyes ms riques ni una poblaci ms pobra. En mig
d'aquella riquesa per explotar, hi viu la gent ms miserable de la
terra. Ms s'estimen morir de fam que treure profit d'aquelles
immenses suredes, espeses, impenetrables i embrollades, com si mai
hi hagus posat els peus ning. Els propietaris les tenen
abandonades d'anys i panys, per natural deixadesa i per por als
bandolers que infesten el pas. Per un boss de pa es poden
adquirir extensions inacabables de terrer en aquell mn desconegut,
cobert de boscatge inextricable... Jo hi anir, pare, jo hi anir
a fer-me'ls meus. Amb una dotzena de minyons resoluts que me'n dur
d'aqu, imposar respecte als bandolers, aclarir aquells boscos, i
amb la primera pelada que es faci a les sureres, n'hi haur prou
per a pagar les terres que hagi comprat... I el programa es va
acomplir al peu de la lletra, i des de fa vint-i-un any sc mestre
i senyor d'una gran part d'aquell immens territori que un llibre em
va descobrir!

-I encara no es pot saber de quin llibre es tracta?- va fer un de
la penya, desesperat.

-No he dit que era la novella ms famosa d'aquest mn? Doncs si
es tracta de la novella ms famosa, quina altra ha d'sser sin
el _Quijote!_

-El _Quijote?_- va exclamar tothom.

-S, _Don Quijote de la Mancha_. No teniu presents aquells
captols de la primera part, -jo els s de cor, ratlla per ratlla-
en qu el cavaller de la trista figura, desprs de deslliurar
als galeotes i de veure's maltractat, apedregat i robat per aquells
lladregots i bandolers, se n'entra amb en Sanxo en les espessors de
Sierra Morena? No vos recordeu de la descripci d'aquelles penyes,
d'aquelles muntanyes, d'aquelles espesses soledats, d'aquell lloc
ombrvol, _pocas o ningunas veces pisado sino de pies de cabras o
lobos_, ni d'aquelles serres aspres i amagades, _sin senda ni
camino, donde si entris media legua ms adentro, quiz no
acertaris a salir?_ Haveu oblidat aquells _alcornoques_
descomunals que poblen les muntanyes, entre els quals n'hi ha de
_tan gruesos y valientes_ que un home es pot amagar a la soca
buida?... Doncs, aquell salvatge i alters pas s el que jo m'he
fet meu... I creieu que la cosa m'ha costat un xic... Com que
Espanya, des dels temps heroics de don Quixot, no s'ha innovat res
enterament, ni en els homes, ni en les coses, ni en la naturalesa,
ni en els habitants, jo vaig trobar aquella Sierra Morena tan
famosa, tal com Cervantes la va pintar, no sols amb els seus
boscatges verges i amb les seves suredes colossals, sin amb tota
la seva pintoresca comparseria de lladres i bandolers... Confesso
que aquests senyors eren un perill no despreciable. El pas ja els
considerava com a tradicionals dominadors i s'ajupia a satisfer-los
puntualment les contribucions que li imposaven. Jo no em vaig
deixar acovardir, i al davant dels meus minyons empordanesos, vaig
arribar a posar el terror als mateixos bandolers. Un dia, al
principi de la nostra estada, varen venir a exigir-me el secular
tribut... per els vrem rebre amb les carabines encarades, i els
vrem dir que prou i massa ens recava pagar la contribuci al
Govern d'Espanya, per a pagar-ne un altra als lladregots. Des
d'aquell punt tot va sser una bassa d'oli. La tranquillitat es va
obrir pas, i fins varen tornar a habitar a les finques abandonades
alguns propietaris allunyats per la por dels malfactors. Nosaltres
vrem ensenyar de treballar als fills del pas... tot el que pot
ensenyar-se a aquella gent, que s la ms peresosa de la terra...I
s, per a acabar, haig de dir-vos la veritat, vos confiar que he
sentit de vegades cert orgull de que hagi estat un catal el que,
dems de fer-hi la seva fortuna i l'esdevenidor dels seus fills, ha
dut a aquelles terres un xic de civilitzaci i prosperitat.
-Com catal havia d'sser- va recalcar l'historiaire -qui sabs
treure, en els nostres dies de treball, profit positiu de l'obra
literria ms enlairada que ha produt l'enginy dels castellans.



EN MALSANGRO

Aquella matinada, ja havia tocat un quart de cinc, i l'establer no
tenia obertes les portes de la quadra. Varen tocar dos quarts...
tampoc.

-Potser s'ha adormit, el mala pcora...- botzinaven enfurismats els
carreters.

-Vell del dimoni!- va fer un. -No vols obrir, com cent
banyetes?...

-Malsangro!- va cridar un altre, tot trucant a les portes amb un
roc. -Obra, com un llamp de Du!

Per en Malsangro no responia un mot ni dava senyals de vida.

Aleshores un dels mossos va enfilar-se per la finestra de la
pallissa i d'un bot va sser a dintre de la quadra. Al cap d'un
moment s'obrien de bat a bat les portes de l'estable i el mosso
sortia, exclamant esparverat:

-En Malsangro s mort!

-Mort?

-S, mort... Un cavall l'ha potejat.

Tots els carreters varen entrar corrents a dins, i alli, en un
rec, sota un rastell, varen veure a en Malsangro, ests pels fems,
fred, glaat, tot brut de boll i tacat de sanc glevada... Un xic
ms enll, jeia un cavall, amb el ronsal arrossegant per terra...

Tothom va veure de seguida el qu havia passat all dins, aquella
nit. Un cavall s'havia desfermat... l'establer l'havia volgut
fermar altre cop... per l'animal se li havia girat a cosses... del
primer cop l'havia estabornit, i desprs, com si no n'hagus tingut
prou, l'havia potejat, fins a deixar-lo sense nima.

Tots els carreters contemplaven el cadver, entre rumiosos i
horroritzats.

A l'ltim, un va rompre el fnebre silenci.

-No sabeu el qu us dic jo? Que... no podia morir d'altra manera el
gran Jan-Fume...

-En bona ref de Dus, que no!- va respondre un altre.

-Ell que matava les bsties a torments, no s molt que hagi mort a
les potes d'un cavall.

-s com una revenja...

-Una mala fi...

-Digueu-ne un cstic de l'infern...

I per la memria d'aquells homes anava passant el record dels
martiris horrorosos que l'establer feia passar als animals, com un
botx que es diverts amb els dolors de les vctimes. No s que
aquells homes no fossin peguissers i dhuc ferotges i desanimats,
si convenia... per no tant, mal llamp! aix no! com aquella fera
sense entranyes.

Per un no res ja el tenau amb la vara enlaire, com si una vespa
l'havs picat, renegant com un mal esperit. I ara agafava un cavall
i li pegava als nassos, fins a fer-li rajar sang, i ara li
garrotejava el genoll fins a trencar-lo de cames. Altres vegades
els martiritzava tranquillament, a sangs fredes, amb una crueltat
d'home pacient.

-Jo- va dir un del rotllo, un cop el vaig veure com a una euga li
ficava una vara a les orelles, burxant-la i fent-la patir...

-Jo- va replicar un altre, -un dia el vaig atrapar quan a un cavall
li omplia de sorra els ulls.

-Doncs, aix... ben fort!

-Doncs, aix... que es damni per mala nima!

-No podia fer altra fi...

Per aleshores va sortir un vellet del rotllo i amb cara de pietat
va dir:

-Minyons... potser no dirau el qu dieu, si sabssiu la histria
d'aquest home. Potser fins li tindrau compassi i tot, si
conegussiu les desgrcies que li han passades. Jo l'he conegut de
jove, de bordegs gaireb... Tot just sortia de la Santa Casa...
perqu el pobre era bord, era bordet... Pujava tot flac, tot
malalts... i com era tan dcil, tan benigne, en el venat del
Poblet, feia llstima a tothom... De tanta llstima, li varen
ensenyar de menar carro, a llavors de les obres del Bogatell. El
xicot es va fer... es va reviscolar... es va fer home... Al cap
d'anys, fins va enamorar-se d'una mossa del camp de l'Arpa i s'hi
va casar. Aquell home ja no volia ms ventura i es tenia per ms
ditxs que un rei... Quan va veure prenyada a la seva dona, no hi
va cabre d'alegria. Jo me'n recordo com si fos ahir... Aleshores
traballvem a les muralles de Sant Pere, que les estaven
enderrocant. Ella, prenyada fins a les dents, venia cada migdia a
dur-li el dinar. Tots dos s'asseien a l'ombra d'un arbre, al peu
del carro, i vinga mirar-se embadocats, com si mai s'haguessin
vist. Per... veu's aqu que un migdia, quan ms distrets estaven
contemplant-se, el cavall que menava ell, picat per mosques o no s
per qu, ala de sobte les potes i venta cossa a la dona al mig del
ventre... La dona cau estirada, sense donar senyals de vida... Hi
correm tots, la posem sobre un baiard i la traginem corrents a casa
seva...

-I va morir?- preguntaven els carreters.

-Va morir. Va morir ella... va morir la criatura que duia a les
entranyes... i des d'aquell punt, el seu home va semblar que es
tornava boig... i aix que veia un cavall, com si vegs el mal
esperit.

Tots els carreters varen restar pensatius contemplant el cadver de
l'establer.



FESTA DE RAMS
O
EL BOSC SE N'ENTRA A L'ESGLESIA

Era a viglies de Setmana Santa. I fos que ja es sents l'ambient
mstic que s'anava acostant amb lentitud adolorida o fos que
demans meditacions llunyanes l'nima somniosa dels circumstants,
el fet s que en aquell cenacle de poetes es commemoraven els
infantvols records que un dia havia deixat incisos en l'esperit,
la cerimnia de l'Esglsia.

Un dels poetes va dir:

Abans que el dia parpellags, ja ens havem llevat frisosos, plens
d'una nsia viva que ens privava de dormir. Diumenge de Rams!
Diumenge de Rams! Tota la nit havem somniat amb aquelles branques
de llorer florit que havem vist tallar a l'hort, a la viglia;
tota la nit ens havien passat davant dels ulls, fent reverncies,
les vincladisses palmes d'or que venien de tan lluny, emigrades
dels pasos riolers on neix el sol.

El goig no ens cabia dintre l'nima mentre ens abillaven per a la
festa, la festa nostra! la festa dels infants! Xarrotejvem com
ocells a la verdissa, trescvem ajogassats com cabridets a la
prada... fins que una veu amiga, manyaga i severa alhora, venia a
temperar nostra alegria.

L'via, la bona via, que tantes coses sabia de les cerimnies de
l'Esglsia i dels misteris de la Passi, ens deia aquests mots, que
semblaven d'Evangeli:

-La festa dels Rams s diada d'alegria i s viglia de dolor. Per
aix els capellans porten avui capes morades: per a designar que el
goig durar poc i que prompte vindran les tribulacions i les
tristeses. I la paraula santa apaivagava nostres brogits i
cridries. Esdevenem seriosos i compungits, com transfigurats de
sobte per la revelaci de la divina tragdia. Agafvem rams i
palmes amb recolliment i unci, com qui es disposa a exercir un
ministeri sagrat, per damunt dels oficis de la terra. Erem portants
dels llorers amb qu per darrera vegada es devia glorificar el
Crist, abans de morir per l'home... i sentem sobre nosaltres tot
el pes solemnial d'aquella missi litrgica. Per aix, al sortir al
carrer amb les palmes a la m, anvem enlairats, radiants,
gloriosos, com si volssim arran de terra, sense tocar les lloses
amb els peus. Per aix prenem impensadament belles actituds
serfiques, com les dels arcngels que van i vnen pels retaules,
incensant la glria del Senyor o oferint a l'Altssim atributs de
son poder infinit.

Mes, aquells aires de beatitud duraven poc. Erem humils infants de
la terra i al veure davant nostre la ruta, que duia al temple, tota
enjoiada de poncelles i alegria per obra i grcia del bon temps,
perdiem, sense adonar-nos-en, la majestat de nins gloriosos. Quin
s l'infant, que s'est de saltar i ajogassar-se, quan la
naturalesa balla davant dels ulls, esplendorosament abillada per a
una festa de bodes? Eren els primers dies d'abril... generosa pel
mn, convertida en clapes verdes per les prades, en cantries
d'ocells per les arbredes, en constellacions de flors enceses pels
jardins, en flaires ubriagadors destriats pels aires, en esclats de
llum llampegant arreu... La vida nova, la vida nova, tan esperada
en les llargues nits d'hivern, havia compareguda i ens feia bategar
el cor i ens feia somriure els llavis i ens enlluernava els ulls i
ens deslligava la llengua. Aix s que, mentre els nins, formant un
chor, cantvem acompassats: _El ram, el ram, el ram de la Passi!_,
els altres aixecaven crits aixordadors de _Juli!!_

Avisades pels nostres cants, compareixien altres colles de nins,
tamb provets de llors i palmes, i aquella enramada, que de bon
principi no era ms que un verger petit, esdevenia de prompte gran
floresta, i quan venien ms infants amb ms llorers i palmons, la
floresta creixia, es multiplicava, fins a convertir-se en bosc
immens. Un bosc immens, bellugads i remors, ple de xiscles i
rialles, com assotat per tempestats d'alegria; un bosc immens que
fremia amb extremituds de joia; un bosc immens que caminava tot sol
cap a l'Esglsia, cap a l'Esglsia...

L'Esglsia es veia de lluny, gaia, somrient, idllica, illuminada
de ple a ple per la claror matinal de primavera. Aquells murs, que
a l'hivern semblaven tristos, ara somreien, acariciats per la llum;
aquell cloquer tan rnec, que s'alava negre com una amenaa, ara
s'enlairava llumins, escala per anar a la glria; aquells carreus
tan molsosos, ara lluen daurats pel sol. Solament al mig del
frontis es destacava la portalada del santuari, negra, insondable,
fonda, com la boca del Misteri.

Mentrestant la muni de palmes i llorers, ara trontollant, ara
gronxant-se, s'anava acostant cap a l'Esglsia, cap a l'Esglsia i,
a l'arribar a les portes del creuer, el bosc s'aturava tot de
sobte. Qui ha vist espectacle ms meravells? De l'una banda, la
nau ombrvola, nua, glaada, trista, sense llum i sense imatges; de
l'altra, la ufana primaveral dels rams plens de color i de rosada;
all els vells sacerdots, immbils i impassibles, severament
revestits de foscos ornaments; aqu, la fressa alegroia dels
infants, coberts de virolades tniques; d'una part, la gravetat de
l'antfona a cant pla; de l'altra, el rebombori baladrer als crits
de _Juli!_

Per l'acte ms solemne, ms imposant, era quan venia el moment de
la benedicci. Semblava que tota la selva bellugadissa sents
mstiques esgarrifances, aix que el sacerdot alava el bra. Els
rams de llorer acotaven les testes de fullaraca, les palmes
vincladisses feien acataments i reverncies... desprs, tot el bosc
en pes, s'agenollava, postrat, en adoraci.

Aleshores, per damunt de l'esps brancatge es veia surar la m
blanca del sacerdot fent aspergis tres vegades... Desprs, el bosc
es tornava a aixecar en l'aire... i emprenia la marxa la profess.

Davant anava el turiferari amb els incensers, seguia el subdiaca
amb la creu al coll, venien els aclits amb els ciris, desprs els
sacerdots i el celebrant. Darrera, tota la gentada dels fidels i la
remor de rams i palmes. Tot dirigint-se a la porta major, ben
tancada per dins i ben barrada, els clergues anaven cantant
antfones amb to tan solemne, amb tanta majestat, que els infants
semblaven despacientar-se, fins que, mesclant les veus tendres amb
les sonores dels capellans, rompien en crits de _Juli!_. I aix
que el subdiaca trucava a la porta amb l'arbre de la creu, la
multitud infantvola cridava altra volta a chor: _Obriu obriu;
obriu que volem entrar!_. Oh! S! El bosc de llorers i palmes volia
entrar a missa. Les generacions noves volien penetrar en la Casa
pairal del Senyor. Els infants de la terra volien presenciar el
Misteri de la Redempci Divina: _Obriu que volem entrar!_.

I les portes s'obrien de bat a bat, i la muni entrava a dins, i
semblava que tot el temple, suara  tan trist i fosc, s'anims i
s'aclars de sobte amb la presncia de les palmes daurades i dels
llorers florits, que encara venien amarats de llum de fora... En un
tancar i obrir d'ulls, l'esglsia silenciosa i negra esdevenia
plena de cridria i d'alegria... Per, al contemplar els altars amb
els retaules coberts, sense llums i sense imatges, tornaven a venir
a la memria les trgiques paraules: La festa dels Rams s diada
d'alegria i viglia de dolor.

Avui sn les rialles i els crits de _Juli!_ Dem seran les
llgrimes i, els crits de _Mori!_ Desprs de les palmes vindran
les espines; desprs de l'alabana, l'improperi; desprs de la
victria, el sacrifici. El Jess aclamat ser el Jess escarnit, el
Jess victoris ser el Jess aotat, el Jess triomfant ser el
Jess mort en la Creu. Aleshores tot es trasbalar i es far
trossos... i aquestes muntanyes coronades d'arbreda s'enfonsaran
als abismes, i aquestes planries encatifades de verd s'esberlaran
amb terratrmol, i aquest sol enlluernador que ubriaga el mn
d'alegria, s'apagar plorant gotes de sang!

I davant de la tremenda profecia, fins semblava que, adavantant-se
al dia del Gran Dolor, el bosc de rams ja comencs a assecar-se i
que els llorers es marcissin en mans dels nins i que les palmes es
vinclessin, com ferides per un suprem desmai...



PULCHRUM AUT APTUM

El dia que va decidir-se a pendre part en les oposicions que, per a
la pensi de l'Escultura a Roma, anaven a celebrar-se, el deseixit
alumne en Joan Desp ja tenia pensat el qu faria quan li toqus el
torn dels exercicis prctics. Esbossaria una estatueta de xicot
jove, d'adolescent o... d'efebe, com li semblava haver-ne sentit a
dir, una ocasi, al vell catedrtic d'Histria i Teoria de l'Art.
S, aix seria: un efebe. I per a donar a l'escultura ideada
quelcom de significat i, al propi temps, el regust clssic que
demanava el programa, coronaria la imatge nua amb un cerclell de
flors, i a la m dreta, graciosament alada, li posaria un ti,
flamera o diga-li atxa. S, s. Estaria molt b. El seu propsit
era que tot plegat, figura de efebe i atributs, vingus a
representar una espcie d'Himeneus, per l'estil del que havia vist
gravat en una lmina que va crrer, reproduda per les
illustracions, quan el casori de l'ex-princesa d'Astries.

Era una resoluci presa, i no calia insistir-hi. Aix ho havia
pensat i aix ho faria. Anem a dir que, abans de determinar-se, ja
havia anat l'alumne a consultar el tema amb l'home acienat, encara
que humil, en el qual tenia dipositada la confiana per a aquests
negocis transcendentals. En casos com els presents, el seu
conseller, o diguem-ne director de conscincia artstica, era el
porter vell de l'Escola, el qual, amb tot i no posser el ms mnim
ttol acadmic, havia sempre demostrat molt seny a causa de la gran
prctica en altes qestions esttiques. Sense voler mortificar a
cap dels mestres envellits en el professorat de les Arts Belles,
podia ben assegurar-se que ell, el porter, en aquell crtic moment,
era el qui sabia ms Teoria dins l'Escola, encara que gran part de
la cincia, o potser tota, li vingus del molt que havia vist o
sentit a dir, feinejant per les dependncies de la casa, durant una
llarga vida consagrada al seu servei.

Sobretot les llions orals, ah, les llions orals!, constituen la
seva gran preocupaci. L'una darrera l'altra, passava les fredes
vetlles d'hivern a l'aula de Teoria i Histria, que era, per cert,
un dels indrets ms arrecerats i calentons de l'Escola. Mig
adormint-se alguns cops o escoltant, generalment, els conceptes
inspirats de tres generacions de mestres, all, modestament ocult
en un rec, darrera les cortines de la porta, havia sentit
transcrrer les hores ms dolces de la vida. I, naturalment, a
cpia d'assistir a tals ensenyances, pel com poc concurregudes, no
t res d'estrany que s'hagus arribat a fer un cabdal de
coneixements ms que apreciable. D'aix devia provenir el motiu que
li varen posar els xicots. Ell es deia senzillament Miquel Mans,
per els tarambanes dels alumnes, prescindint d'accents i de
respectes, l'anomenaven en Winckelmann, com si volguessin
cmicament ponderar la seva capacitat esteticista.

Aix s que, una setmana abans de comenar els exercicis, en Joan
Desp va fer un croquis de la ideada imatge en mig full de paper
d'Ingres i la va anar a ensenyar al porter.

-Qu us en sembla, Miquel, d'aquest ninot per a les oposicions de
Roma?

Desprs de calar-se les ulleres, el porter va examinar el dibuix
amb ulls de coneixedor i, al cap d'una bona estona, va respondre
com aquell _dilettante_ clebre a l'oir els primers acords de
l'obertura...

-Em sembla que m'agradar...

-Es a dir que ho trobeu b?

-_Distingo_. Jo no he dit que ho trobs b, sin que probablement
l'hi trobaria. I ho trobar b, si l'individualitat caracterstica
del model que vost pensa copiar es transfigura fins a convertir
l'imatge en bellesa tpica, universal, que en el cas de qu ara es
tracta ser de graciosa adolescncia... I ho trobar malament, si
el nu modelat no traspassa els lmits del carcter individual. El
mal o el b tot es far segons l'Estil que vost hi posi...

Davant d'aquell axioma un xic esps, el futur opositor va esdevenir
pensatiu. Probablement no comprenia tota la profunditat del
principi esttic que el porter havia deixat anar com la cosa ms
tnue d'aquest mn. El qu va entendre a la perfecci era que amb
el seu projecte no anava desencaminat, sobretot si sabia treure'n
el partit que calia.

* * *

I en aquestes i en les altres, varen venir els dies de les ansiades
oposicions. Al arribar el moment dels exercicis prctics, en Joan
Desp es sentia extremadament encoratjat. I aix que l'exercici
oral no havia anat massa llat, i ms aviat hi havia hagut
entrebancades que altra cosa! Perqu, tot el que el novell
estatuaire era expedit en prctiques d'ofici, resultava negat en
disquisicions teriques. Ah, si el porter hagus pogut respondre
en el seu lloc, quan el tribunal va preguntar-li la diferncia
entre lo bell i lo sublim! I aquella definici dels lmits de
l'escultura? Una cosa tan senzilla! Ell, s, que s'hi hauria lluit
en les respostes, en lloc de patollejar mil incongruncies, com
havien desgraciadament fet, no sols el seu consultant, sin els
dems opositors del rengle.

Per amb tot i la mala lletra feta en les qestions de teoria, en
Joan Desp no s'acoquinava pas, perqu, tant en la cpia de l'antic
com en el tema d'histria bblica, ja havia comenat a donar proves
de que en el rengl de plasticismes sabia tocar totes les tecles. I
quan es va veure tancat, dins la saleta, sense altra companyia que
el model i dems el bloc de fang que havia de transformar en figura
d'Himeneus, va posar mans a l'obra amb un delit de que potser cap
ms altre s'hauria sentit capa.

Primer, amb trossos de passam de ferro i can de plom va muntar
l'armadura de l'esttua aqu, les cames; damunt, el dors; a dalt,
la testa; ara, el bra esquerre, penjant amb actitud agraciada;
ara, el dret com si enlairs la flamera del foc epitalmic. Desprs
va arribar l'hora de revestir la carcassa amb grapats de fang... i
amb tanta de fuga es va empendre l'home aquelles primeres
operacions, que, quan a l'hora de dinar va comparixer el porter
per a obrir i tancar la porta al concursant, ja quasi s'endevinava
l'actitud de l'esttua venidora.

-Sobretot- va dogmatitzar en Miquel, -que el gest sia estatuari, s
a dir, permanent, eternal dins de lo immbil... Tant s'ha de fugir
de la manca d'expressi com de l'excs.

I sobre aquesta sentncia la porta de la saleta es va tomar a
tancar. Al segon dia la figura va anar prenent major plenitud de
forma. Al tercer dia encara ms. Quan, l'endem al migdia, va
entrar el dogmtic porter, va dir-li el jove estatuaire :

-Quin efecte us fa, Miquel?

I en Miquel, en Miquel Mans, o Winckelmann per mal nom, es va
treure les ulleres com en les hores de gran consulta, i, desprs
d'una estona de contemplaci, va fer aix:

-Vida i expressi, ja en t; per encara sent el model... Idealitzi
tant com pugui.

I el xicot s'hi va posar altra vegada amb redoblat ardiment. I al
cap de tres hores de bregar-hi, li semblava tenir al davant
l'aparici del propi somni. Era ben b l'adolescncia agraciada, de
qu parlava el porter; era ben b l'incentiu d'amor jovenvol a
punt d'encendre el foc en el pit dels amants esposos. Perqu, no
solament resultava de significaci l'efebe, sin els atributs,
l'acci, la manera de brandar la flama...

Per, veu's aqu que, amb tant pensar i tornar a pensar amb el foc
que havia de coronar la boca de la flamera, a l'opositor se li va
acudir una idea, que, si es descuida una mica ell mateix califica
de genial. Per qu modelar- va dir-se -amb fanc groller i
miserable aquella flama subtil, etria, que representa l'esperit
vibrtil de l'amor? No seria mil cops ms encertat encendre dalt
del ti una flamarada autntica, una flamarada natural? No hi havia
pas cap dubte. I procurant convertir en realitat la pensada,
immediatament va fer passar un tub de plom per tot el llarg de la
flamera, per tot el llarg del bra i el cos de l'Himeneus i,
empalmant desprs aquell can amb els que guarnien la saleta per a
illuminar-la artificialment, amb llum de gas, l'incipient
estatuaire va exclamar: Ja ho tinc!- que s una manera ordinria
de dir _Eureka!_ Desprs, tan sols era menester calar foc a dalt
de la flamera, per a que, com un ciri de canalobre, resplends.

-Quina sorpresa tindr el porter quan ho vegi!- murmurava en Joan
Desp, esperant amb impacincia que arribs l'hora d'ensenyar-li el
seu enginy.

* * *

Al caure la primera batallada de migdia, el porter-esteticista ja
era all.

-Mireu!- va fer lacnicament l'opositor, signant amb triomfal
actitud l'esttua encesa. -Mireu!

Per, infortuni d'infortunis! en Winckelmann, en comptes
d'admirar-se, va donar mostra de la ms extrema indignaci.

-Per, qu ha fet, desgraciat?- va prorrompre, posant-se la m al
rostre, com per a no veure el sacrilegi horrible que li venia a
ferir els ulls.

-No s pas de qu se les haveu...- va respondre, mig torbat, en
Joan Desp. -Qu us sembla que no he fet b d'encendre dalt la
flamera una flama de deb?

-Qu ha d'haver fet b, sant cristi! Qu no ho veu que amb aix
ha desvirtuat tota l'obra de bellesa?

-No s per que...?

-Perqu ha tret a l'esttua la condici d'inutilitat... Vost no
sap que la bellesa s intil?

-Em sembla haver-ho sentit a dir.

-Est clar! s un dels seus carcters especfics. I com amb aquest
metxero llumins que hi ha afegit, la figura pot fer servei, pot
sser til, verbigrcia, per illuminar una cambra o un vestbul,
veliaqu que vost mateix rebaixa de categoria l'obra bella,
fent-la descendir a obra d'art aplicat. Les oposicions d'ara, de
qu sn? D'estaturia pura o d'estaturia aplicada?

-D'estaturia pura.

-Doncs, vost, al posar a la imatge aquesta flama viva, autntica,
ha fet una esttua d'art decoratiu, d'art industrial...

-Home... aquesta s que s bona!

-No hi ha ms. Tots els textes hi convenen...

-S, per semblants diferncies solament les veieu vs i els
catedrtics d'Esttica. Els dems mortals no es paren a
distingir-ho.

-Qu diu? No es coneix pas poc! Si l'obra d'art s de bellesa pura,
el plaer que proporciona s un plaer desinteressat, i si l'obra s
art d'aplicaci, el plaer esttic que produeix sempre es barreja
amb el goig d'inferiors interessos. I aqu, en l'esttua de vost,
tal com ara l'ha deixada, aquest inters intrnsec, inferior,
relatiu i secundari ve a sser l'illuminaci...

-S que he fet un pa com unes hsties! I no hi trobeu cap remei?

-Tot es podr arranjar encara.

-Digueu el que tinc de fer.

-Miri... La primera cosa s obstruir el pas que condueix el fluid
de la tuberia fins arribar a la flamera... La segona, modelar en
fang una flama i posar-la en lloc de la de gas.

I mentre l'escultor obea els consells savis del porter, aquest
exclamava amb joia:

-Aix s aix. Eliminant de l'esttua tota possibilitat de baix
servei, vost li restitueix la seva nica i essencial finalitat,
que s la Bellesa.



HONRADESA LITERARIA
O
UNA VCTIMA DEL NATURALISME MILITANT.

A molts dels assistents al sepeli del vigors novellista, els
havia omplert de curiositat i confusi la frase dita, al peu de la
tomba, pel Secretari General de la Societat d'Artistes i
Escriptors... Qu volia significar el panegirista amb aquells mots
laudatoris: En Pau Dordal ha mort al peu del can, vctima del seu
amor al verisme, vctima del _document hum?_ Qu podien tancar
de veritat biogrfica aquelles paraules del discurs?

Que el pobre literat, mort en plena joventut, havia estat un dels
apstols locals ms eloqents i fervorosos de la doctrina realista,
no era un secret per ning. Que, predicant amb l'exemple, havia
escrit _Els barris baixos_, tros de vida social arrencat, sagnant
encara, de la realitat mateixa, prou ho sabia tothom.

Per, d'aix a assegurar, com ho havia fet el secretari, que en
aquella obra de sinceritat artstica, d'honradesa literria, hi
havia en Dordal trobat la causa de la seva mort, hi anava qualque
distncia.

Res de dramtic ni d'heroic s'havia revellat mai en l'existncia,
ms aviat llisa que accidentada, de l'illustre literat. I pel que
toca a la malaltia precursora del desastre, podia sser per lo
destructora i rpida, tot l'espaventable que es volgus,
tractant-se, sobretot, d'un xicot jove, vingut del camp, robust i
gil, per s'ha de convenir en qu res tenia d'pica. Una
consumpci, un decament, una fadiga, un panteig varen sser els
senyals de l'afecci que en pocs mesos el va dur a la sepultura.

El mn literari es recordava prou de quan en Pau Dordal havia
baixat de la seva terra, amb el volum de _Les Xiroies_ sota el
bra. Un color sanits, entre torrat i vermellenc li colrava la
molsa de les galtes; una musculatura atapada i rabassuda li
mantenia tivant el trajo de vellut que duia com a manifestaci
simblica de la seva poesia forestal. I una salut a prova de
desditxes li rebotia per tot el cos. Ell mateix ho havia dit, amb
certs gronxaments de ritme, en una de les seves frescals estrofes:

Jo s el poeta -de la muntanya,
jo s el cantaire -de _Les Xiroies..._
Brau com la terra -que m'ha vist nixer,
fort com l'alzina, -dur com la roca.

Qu havia, doncs, sobrevingut de terrible en l'existncia d'en
Dordal, per deixar-lo abatut per terra, igual que deixa retuda el
llamp a l'alzina centenria? Era l'enyorana del terrer nadiu?
Era incompatibilitat del camperol amb l'atmosfera de la ciutat,
com havia donat a entendre, en la seva romntica poesia, el
trobador Mag Graupera:

Al sentir-se transplantat
de la muntanya a la plana,
s'ha marcit com flor boscana,
a l'aire impur de ciutat...?

Mes no deuria sser pas aix perqu aleshores, ms que vctima del
realisme i del document, hauria mort vctima d'un canvi de clima
vulgarssim a qu qualsevol est exposat. No. Les paraules
enunciades en el panegric denotaven una cosa molt ms grossa, una
peripcia ms granada. I com que el panegirista era dels que
dominen el mot, no es podia suposar que hagus dit una cosa per una
altra.

Per o s que, un cop finida la cerimnia, els ms significats dels
circumstants varen acostar-se a l'orador, a fi i efecte
d'interrogar-lo sobre la intimitat de vida que entranyessin unes
paraules que tanta expectaci havien promogut entre l'auditori. El
Secretari, literat naturalista i un dels ms decidits campions del
document viu i l'observaci directa, no es podia pas pendre per
home d'aquests verstils que diuen les coses a la babal. I com,
dems de persona molt formal pel seu credo literari, era amic ntim
del difunt, a voltes el seu collaborador i en certa manera el seu
deixeble, el que ell digus sobre en Dordal havia de passar a la
categoria d'axiomtic.

Aix s que, al veure's objecte de la curiositat general, va
contestar el Secretari:

-Veureu... Sino tots, la major part de vosaltres sabeu prou b que,
quan en Pau Dordal va baixar de la seva terra, aqu ja ens trobvem
en plena efervescncia naturalista. Estudiar d'aprop el natural,
arrencar-ne un tros de vida, fotografiar els tipus, estereotipar-ne
les accions, estenografiar el llenguatge, era la pragmtica llavors
seguida i la que, per sort de les nostres lletres, encara es
segueix avui. Qu ms bellesa que la veritat, si la veritat les
cont totes? Tant com l'art o ms que l'art, era la vida el qu ens
proposvem descobrir, per a fer una literatura que fos cincia al
mateix temps... Un temperament vibrant, vigors, personalssim com
el d'en Dordal no podia per menys que afiliar-se, enardit, a la
doctrina. Per, qu dic afiliar-se? Ms que soldat de fila, ell
seria, pels seus mrits, el quefe de l'escola, el capitost. El lloc
d'honor li corresponia, ja que cap de nosaltres es sentia amb prou
bra per a sostenir una bandera tan gloriosa com feixuga. Ell era
l'home predestinat. I posset de l'altssima missi que tcitament
li confivem, va abandonar de seguit els versos ruralistes, que
solament li oferien una mesquina gloriola de Jocs Florals de
muntanya. I ell -ja ho sabeu, senyors,- havia nascut per a ms
altes destinacions literries que les de guanyar englantines... I
veu's aqu que llavors comen a publicar els _Quadrets de fora,_
saborosa mescla de la poesia pagesvola que havia conreada als
primers temps del nou credo verista que amb tanta empenta es posava
a professar. Pot dir-se, sense por a les objeccions, que el gnere
nou encara li esqueia millor que altre. Portava aquell home dintre
seu una facultat d'anlisi, un instint d'observaci punyenta fins
al crudelisme, que li permetia penetrar, com la fulla d'un bistur,
en la carn viva de les escenes de luxria i sang que havia vistes
al seu poble. Per va arribar un moment en qu aquelles escenes
foranes i tremendes ja no el satisfeien prou. L'aire de somni o de
misteri, de qu algunes anaven impregnades, va acabar per fer-li
nosa. No. Ell podia fer coses ms altes. A n'en Dordal li calia un
escenari ms consistent, ms prosaic, per dir-ho aix... menys
engalanat de flors i violes, menys propens als desvaris idealistes.
I en aqueix estat de conscincia literria va concebir la seva obra
magistral _Els Barris Baixos_. Com va sser? Com va succeir?
Passejant-se un dia pels encontorns del Port vell, va veure una
barriada estranyament pintoresca, habitada per la genteta de la
riba. Oh, quins temes, quins quadres, quins espectacles ms propis
per a sser novellats segons el cnon del naturalisme que imperava
arreu! All tenia uns carrers, els ms suspectes... aqu, unes
botigues fosques com habitacles de bruixes... ms enll, les parets
suades del moll... al capdamunt, la fortalesa fatdica... I trbols
com els indrets mateixos, eren els personatges que li sortien al
pas. Dones fluixes de roba i amb el cabell penjant... homes d'aire
sospits, que rondaven eternament per aquells barris... Aleshores
en Dordal, va dir-se: -Ja he descobert el meu mn, el camp de
batalla novellesc... Aqu tinc l'escenari que somniava. Aquests
homes i aquestes dones seran els meus herois d'aqu endavant. I
veu's aqu, senyors, la gnesi de la famosa obra mestra... Ms,
desgraciadament per en Dordal, i desgraciadament per tots
nosaltres, la histria no acaba aqu. Perqu aleshores va passar
que, habituat a n'aquell medi infecte, el nostre home no se'n va
saber sortir, una volta acabada la novella. Sentia pels barris
baixos, que li havien donada la glria artstica, una afici molt
especial, meitat habitud, meitat agrament, que el tenia encadenat
a n'aquells llocs. Si el volau trobar a qualsevol hora, l'havau
de cercar per all... I un vespre, una nit d'hivern, hi va veure
una escena de crim sagnant, que li va suscitar la idea d'un altre
llibre. Dos homes patibularis disputant-se una dona, ganivet en m.
Era un episodi de lluita per la possessi, primitiu com l'alba de
les edats, revestint la forma ms popular i ms moderna! Quina
temptaci per a un novellista! Cercar els antecedents del drama
vist, estudiar-los, desenrotllar-los, fins a arribar al desenlla
de sang i mort... veu 's aqu el programa que es va fixar el
literat. Ms, per a pintar, amb coneixement de causa, les
peripcies del terrible quadre, li calia aprofundir la vida, li
calia respirar l'atmosfera de la intimitat No n'hi havia prou per
un home consciencis com ell, amb contemplar la malvestat des de
fora. S'havia de ficar dins. Llavors va voler conixer de prop els
personatges que nicament havia vistos de lluny; llavors va
penetrar en aquelles cases que nicament havia observades des del
carrer; llavors va acabar per fer-se amic de l'herona, de la dona
que havia estat causa de l'episodi sagnant. Qui, sin ella, amb
les seves confidncies, li hauria pogut donar la clau psicolgica
de la novella en projecte? En Dordal era fort, en Dordal era
valent, sols en Dordal era capa de viure en aquell mn, per a
complir l'obra d'observaci profunda que li exigia la seva
honradesa d'escriptor... Ms, la desgrcia va voler que, amb tot i
la seva robustesa, en aquell propi instant s'inicis el decaiment
orgnic del novellista que plorem. Fossin les misries morals que
sofriria, fossin els esforos que intents per  realitzar la seva
obra, el cas s que en Dordal va comenar a perdre els colors, a
migrar-se, a emmalaltir-se. Com si ell mateix conegus que la causa
del seu mal era la vida nova que portava, prou va provar de
sortir-se'n, fins enduent-se'n a un altre medi social aquella dona
que s'esforava en redimir del passat. Per, no va aconseguir-ho. I
entretant, la novella, mai prou documentada, no avanava un pas; i
entretant el novellista s'anava consumint... fins que un dia dos
amics aqu presents varen arrencar-lo de la _malaria_ d'aquells
indrets i dels braos d'aquella dona, que havien estat el seu
abisme de perdici. Desventuradament era tard per a salvar-lo. La
malaltia havia fet massa de pressa la seva obra destructora... I
veu's aqu per qu -va afegir el secretari general- he dit que el
nostre home havia mort al peu del can, vctima del seu amor al
document hum. No tenia el dever de proclamar-ho ben alt, en un
discurs necrolgic ?

Els assistents varen fer que s amb el cap. Tots semblaven estar
conformes, tots, menys un jovincel novo-idealista, que en veu baixa
murmurava:

-Si en aix de documents humans pogus establir-se la distinci
entre sexes, jo diria que, ms aviat que vctima d'un document
hum, en Dordal va sser-ho d'un document femen...



LA M DEL MISTERI

Abonats i concurrents a la primera llotja baixa del prosceni
estaven, feia dies, intrigats. Des de la nit del debut, havien
observat que l'hermosa diva Eliar-Emin no es treia mai el guant de
la m dreta. Ni que l'acci de la pessa ho demans, ni que el
carcter del personatge ho exigs, ella no ensenyava nua aquella
m. Fins per a fer _La Pastorella amorosa_, va presentar-se
enguantada tota la nit. I si, en les dems funcions donades a
Varietats, algun cop que altre es treia el guant, era
indefectiblement el de l'esquerra; l'altre, ni un sol cop per
excepci... al contrari del que sol succeir, que un es lleva ms
aviat el de la dreta.

-Singularssim!...- deia, meditatiu, un de la banda.

-Enigmtic!- chorejaven molts.

I el colloqui floria en rares conjectures i fantasioses hiptesis
aix que es tractava d'aquest fet, que sols podia tenir per
futilesa un esperit superficial.

Hi havia qui suposava que, si amb tanta persistncia ocultava la
diva aquella m, era senzillament, perqu la tenia lletja.
Aventuraven d'altres que potser la tenia deformada i tot, perqu
essent com era, la gentilssima diva, filla de la famosa domadora
arbiga Sarah-Emin, tal vegada,  de criatura, havia sofert la
brbara caricia d'alguna fera de les que la seva mare exhibia per
Europa. I no mancava qui deixs volar l'espcie de que potser ni m
tenia, venint aquell guant indispensable a sser l'amable
superfcie que cobrs un enginy meravells d'ortopdia... Sin
desbocada, la imaginaci corria gil entre els habituals de la
llotja baixa de prosceni, ms ansiosos cada nit de desxifrar
l'obscur enigma.

Per o s que, quan va saber-se que un tertuli de la llotja, el
secretari de legaci Pol Demar, havia aconseguit, desprs de
lludes estratgies, fer capitular a la diva, l'elegant diplomtic
va esdevenir objecte de les ms hbils interpellacions. I es
comprenia que fos aix. El galan que havia tingut prou atractiu,
prou eloqncia masculina per a apoderar-se amb arts d'amor
d'aquella criatura estranyament preciosa, en aparincia salvatge
com la Venus del desert, i en realitat subtil com exquisit producte
de les ms oposades civilitzacions, per fora havia de posseir el
secret que torturava tantes curiositats. De que ell ho sabia, no
se'n podia dubtar. Ara... tot consistia en qu volgus revelar-ho.
Perqu, correcte com era per habituds professionals, ms propens a
la reserva que a la comunicaci, molts es temien que refuss
espontanejar-se. I aix, en efecte, va passar. A les insinuacions
que se li feien, replicava ell amb eufemismes tan graciosos, amb
tal enginy d'evasives, que, sense ofendre al curis, deixaven la
curiositat insatisfeta.

Tan solament a un amic, per a qui mai havia tingut el secret ms
mnim, en Delmar va aclarir un dia el misteri. I s'oferia la
histria tan excepcional, tan estranya i rara, que l'amic va restar
meravellat. Meravellat fins al punt de que, no podent reservar-se
per si sol la revellaci impensada, la va confiar a un altre amic.
I aquest amic tamb va tenir la debilesa de comunicar-ho tot a un
altre. I, corrent aix de boca en boca, va arribar a sser la feta
patrimoni de tots o quasi tots els concurrents a la llotja de
prosceni. I la veritat sia dita, era el cas tan fora de lo normal,
tan pintoresc, tan extic que, per lo extraordinari, quasi
disculpava la srie d'indiscrecions.

Per... Qu es deia? Quin secret es referia? Qu es contava? Es
contava que la diva, lluny de tenir la m dreta lletja, i encara
menys deformada, com a la lleugera s'havia suposat, la tenia tan
agraciada de formes, tan fina i ben fusada de dits, com l'altra. El
que hi havia s que al palmell s'hi dissenyava una taca carminosa,
quasi b circular i d'uns quatre centmetres de dimetre, que en
certes temporades adquiria un to vivssim com de sang fresca,
acabada de vessar. I de qu pervenia la misteriosa taca? Pervenia
d'un apetit vehement que havia sentit la mare d'Eliar, mentre duia
a la futura diva a les entranyes. Es deia que un any, per la segona
Pasqua musulmana, la famosa domadora es trobava a Alger i, al veure
rajar la sang de l'anyell del sacrifici, fos per l'estat en que es
trobava, fos per excitaci de la festa religiosa, el cas s que li
va entrar un desig irresistible de tocar aquella vermellor calenta
que brollava a glops del coll obert de la vctima. I amb la m
dreta va tocar la sang, i la m dreta va tenyir-se'n. Sort que
mcules aix aviat s'esborren. A la primera abluci, la taca de
sang fugia de la m de la domadora; per diu que al mateix moment
l'estigma es va marcar indeleble en la de la filla que portava en
el seu si. El cert s, al menys, que  venir al mn la criatura
mostrava en el palmell la taca impresa i que, com ms anava
creixent Eliar, ms visible el senyal es feia. Oh, i en certes
tongades, encara ms! Sobre tot, durant els setanta dies que
separen la Pasqua gran de la Pasqua xica, la taca agafava els ms
encesos tons, com si la sang en rajs. Calia que passessin tres o
quatre llunes, per a que el color comencs a esmortuir-se. I a
l'acostar-se el Ramadan, altre cop la vermellor tornava a
comparixer, com les roselles pel juny...

Quan Eliar, pber tot just, va decidir-se per la vida de l'escena,
entre ella i la seva mare va esclatar una dissenci. Volia l'ardent
domadora que la nena ans ensenyant pel mn, qui sap si a manera de
reclam, qui sap si a manera de glria tnica, aquella taca sagnant
que memorava una raa histrica, rituals sublims, costums
pintoresques, tumultuoses maternitats... Per Eliar s'hi oposava.
La nena preferia usos i estils europeus, modes sancionades,
normalitats socials. I no cal dir que va triomfar la voluntat de la
diveta. Com a tribut sentimental dedicat a la seva mare, no va
tractar d'amagar el cognom... intent, per altra part, quasi b
intil, ja que no podia ocultar tampoc l'especialssima bellesa que
denunciava el seu origen oriental. Per, en tot el dems, va voler
sser dona nova, filla nicament de la seva artstica creaci. En
comptes d'adaptar-se a una fatalitat, se'n faria senyora i reina. I
aquest s el motiu de que cobrs constantment la taca vermellosa
que, ben lluny d'enorgullir-la com un segell personal, li donava
pena com una tara d'origen vergonys.

* * *

Des del moment en que el misteri els va sser revellat, els
habituals tertulis de la llotja baixa de prosceni esdevenien
estranyament satisfets cada vegada que veien sortir en escena a
Eliar. Com que el pintoresc enigma que encloa la seva histria
havia, durant mesos, constitut per ells una obsessi, ara
respiraven joiosos i amb el fervor dels aplaudiments traduen el
singular plaer que els feia l'aparici d'una dona que des d'aquell
punt se'ls presentava deslliurada d'un dels seus capitals secrets.
Els semblava que posseir aclarit el misteri d'aquella m
enguantada, inconegut dels dems mortals, els obligava a majors
gentileses, a majors galanteries, com si haguessin aconseguit
quelcom d'accs a la intimitat de la seductora actriu.

I aquesta, sense dubte, deuria sser una de les principals raons de
que, a l'anar-se a acabar la temporada, convinguessin els de la
llotja en obsequiar a la diva amb un dinar d'amics, que era el
menor homenatge que podien dedicar a qui tantes hores de delcia
artstica els havia consagrades. Per... era realment, l'obsequi,
desinteressat tribut a la celebrada artista? O b desig,
comprensible, d'admirar la dona hermosa, contemplant, en una hora
d'ntima expansi, la bellesa, lleument bruna del seu rostre, la
fosquedat tornassolada del seu cabell, la brillantor obscura dels
seus ulls, endiamantats i negres com una nit estrellada? O seria
potser ms aviat nsia d'observar a la diva posada en comproms de
desguantar-se per menjar i veure com mostrava ella mateixa aquell
signe original que encara a tots, obsessionava? Quelcom de tot aix
deuria haver-hi, per ms que l'intent de veure nua aquella m era
tal volta el qui en predominava entre els propsits dels comensals.

El que sense cap dubitaci es pot dir, s que quan la diva,
enllaada al bra d'en Pol Demar, va presentar-se esplendent a la
sala del dinar ntim, als circumstants els perseguia idntica
preocupaci: Qu faria Eliar? Es mantindria enguantada com en
l'escena? Es treuria el guant i deixaria al descobert aquella taca
de sang que ocultava als ulls del mn? La gentil actriu ni sols
semblava adonar-se de la unnime obsessi.

Perptuament afable i plcida, va tenir un somrs per a l'un, un
mot amable per a l'altre, una estreta de m per a tots, fins al
moment de voltar la taula. Va asseure's al costat d'en Pol, serena
i somrient com sempre, i abans de servir-se el primer plat, va
comenar a desguantar-se davant la callada expectaci dels amics.
Havia arribat l'instant solemne. Contra el que tenia per costum,
l'hermosa criatura va llevar-se tranquillament el guant de la m
dreta, mentre els ulls de tothom es clavaren com distrets, per amb
avidesa, en el palmell fins aleshores eternament amagat. Per...
veu's aqu que al palmell res d'anormal s'hi va veure. Quin
desencant i quina confusi! Amb l'accionar coquetament verstil, la
mateixa diva semblava que ho fes a posta de mostrar a les clares
tots els aspectes de la seva m. I ni l'ombra ms tnue ni el
senyal ms microscpic de taca vermellosa es trasllua enlloc. Al
contrari. Una pell satinada i uniforme, com ptal de rosa plid
lleugerament bru, tapissava suaument tot el palmell...

Doncs, llavors, era ficci el qu s'havia contat? Lo de la Pasqua
musulmana, lo de la sang de l'anyell del sacrifici, lo del desig de
la domadora, tot venia a sser faula nicament. Per, en aquest
cas, com s'explicava que la diva ans pel mn eternament
enguantada, donant motiu a la llegenda? Seria una histria
hbilment forjada per a auriolar a l'actriu de misteris prestigi?
Ms aix tampoc era de creure des del moment en qu un galant home
com en Pol Demar s'havia convertit en cavaller de la diva... Un
celatge de sospites i de dubtes ennuvolava l'esperit dels
comensals. Fins entremig de la joia discreta del dinar, a estones
es transparentava l'nsia que tots sentien de resoldre una
incgnita cada vegada ms trbola.

I quan a l'aixecar-se de taula en Pol Demar va trobar-se amb la
mirada insistent de l'amic ntim que semblava interrogar-lo amb
aires d'home estranyat i tal volta un xic ofs, el diplomtic va
dir-li, en un amists apart:

-Per... de qu et meravelles? De no haver vist en la m d'Eliar
la taca sanguinosa de qu un dia, confidencialment, vaig parlar-te?
-Doncs, no has de meravellar-te'n. Ara, transcorre el perode en
qu el senyal es fon completament. Fins que s'acosti altre cop la
Pasqua musulmana, no tornar la taca a fer la seva aparici. Ve a
sser com un planeta que tingui fases...

-Ah!- va exclamar l'amic tot somnis.

-Eliar, per a acceptar el convit- afegia en Pol -ha aprofitat
aquest lapse de l'eclipsi o interregne regular, com ella diu...
Vols, tu, que essent com s, observadora de les normalitats fins a
l'orgull, hagus consentit a venir aqu, de no haver pogut
desenguantar-se i ensenyar una m correcta, pura, de la pintoresca
mcula que ella oculta com la d'un crim?



EN PERE PERDIS
O
L'OCELL ARTIFICIAL

Havia sortit en Pere Perdis tan rumiador de tarann que fins
semblava tenir una vaga idea de qu no hi cap ms realitat de vida
que la que neix del propi esperit. Per com que dems de rumiador,
era curt de geni, al capdavall va haver de resignar-se als
obstacles exteriors, reduint el seu somni de creaci a l'expressi
ms mnima. No sentint-se amb prou cor per a edificar un palau de
mrmol, ni tan sols una torreta de cdols, per a albergar-hi el seu
mn, va acontentar-se amb ficar-la dins d'una casa de fira.

s que en Pere Perdis ignorava que voler s poder. Ell res sabia de
la vida exemplar dels homes forts, ni dels professors anomenats
d'energia, ni d'aquells homes transatlntics que consideren la
pobresa com un pecat, com un crim. Oh, si n'hagus sabut alguna
cosa! Potser aquells exemples li haurien servit d'estmul, i el dia
ms impensat s'ens hauria convertit en superhome, en emperador de
multituds, en director de conscincies... Per no, ell era un
sums, un obedient, que duia la modstia per mcula original.

Nascut en un dels carrerons ms estrets i foscos de la ciutat
vella, all s'havia criat, desnarit i pllid com l'herba migrada
que treia els brins per entre les llombardes del carrer. I aix
que en Perdis eternament sospirava pels grans espais, pels
horitzons infinits, per les muntanyes altvoles! Perqu de tant
sentir-ho a dir als vens s'havia arribat a creure que no hi ha
joia comparable a la que proporcionen a l'esperit els espectacles
grandiosos de la natura. I doblement meritria resultava aquesta
admiraci, per quant, si en Perdis estava tan convenut de l'encs
que causen els panorames naturals, era nicament per la paraula
honrada del venat. Venia a sser una suggesti, ja que ell, de
visu, no la coneixia a penes la naturalesa sense adobs humans, la
naturalesa salvatge, ruskiniana; per, pel mateix que a penes la
coneixia, encara l'adorava ms. Que no hi ha per a estimar les
coses, com cobrir-les amb el misteri de lo inconegut.

Doncs, veu's aqu que com en Pere Perdis era esdevingut sol en el
mn, sense parents ni adherents, el pobre xicot feia la viu-viu en
un despatx comercial, on per un estipendi, de tan menut verossmil,
li tocava escriure durant dotze hores diries muntanyes de faixes
amb noms de parroquians i amb senyes de les cases respectives. s
clar que no era precisament aquell ofici a qu el cridava el seu
temperament somniador. Per... qu voleu fer-hi quan el geni no va
acompanyat de voluntat?

Davant de l'escriptoriet tot el sant dia, ni un pam de cel blau
podia veure, perqu els cristalls glaats de la finestra li tapaven
la vista del defora. Sort tenia de que all on no hi arribava amb
els ulls, hi arribava amb la imaginaci, ajudada per la dita dels
vens. Aix s que mentre maquinalment posava les adreces: _Don
Benet Grau. Sastre. Igualada... Donya Carme Serra. Merceria.
Sabadell... Senyors Comerma Germans, Stat. en Comandita..._ en Pere
Perdis reforjava la imatge ideal que s'havia fet de les prades
maragdines, illuminades per un sol rialler i enjoiades per ocells
cantaires i reguerols murmuradors.

Al principi, en aquell parads artificial, el poeta-dependent hi
posava amb la imaginaci una figura de carn i ossos: la de la
donzella dels seus callats amors. Era una noia vena de la dispesa
on ell s'estava, que havia vist algun cop traient el cap a la
finestra. Quina aparici tan dola a l'nima! Si ell s'hagus
trobat amb prou esperit, li hauria declarat el seu amor; per mai
va gosar a dir que l'nima fos seva. I s clar, va succeir el qu
sol succeir en aquests casos: que la noia va enamorar-se d'un altre
i va desaparixer del venat.

Des d'aquell dia en Pere va procurar esvair del pensament la
deliciosa imatge, com un que es desf d'un utensili precis perqu
no t casa per semblant moble. Era una ambici massa grossa per a
la seva humilitat. Massa luxe per a la seva nima i pels seus
sentits. I aleshores la va donar per fer paisatges sense figures,
pensant que ms endavant potser podria posar-n'hi una altra, encara
que fos filla de la invenci. Subconscientment i tot, ja li recava,
ja li venia una mica malament haver-se d'empescar una donzella
artificiosa, quan gaireb l'havia tinguda del natural. Perqu humil
com era de per si, trobava pretensi massa alta i orgullosa aix de
mantenir un ideal d'amor platnic, creant una donzella tota
d'artifici, bona segurament per a suprems rumiadors... per no per
a ell, cuc de la terra, que amb una de real ja s'hauria tingut per
satisfet...

I veu's aqu que durant les inacabables hores d'escriptori tornava
a pintar de pensament la seva personal visi dels boscos i les
prades, de les florestes i dels rius. Mes, ni reals ni inventades,
en aquells escenaris de parads no hi havia Eves primicials, ni en
aquells boscos drics hi trescaven Dianes enciseres, com si el
pintor no espers res d'un amor que si era espiritual esdevenia
inassequible, per falles del pensament, i si era de sensaci
resultava irrealitzable per falles de voluntat. Va sser la gran
crisi de la seva vida. Un greu pesar li va venir de veure que
entretant no tenia ms recurs que eliminar, de les seves creacions,
l'escalf d'humanitat sensible. Des d'aquella hora endavant, ms
retret va mostrar-se cada dia, ms allunyat de socials contactes,
ms tancat en si mateix.

Ja no esperava com abans les tardes del diumenge per a fantasiar
ms o menys del natural, pels parcs i pels jardins pblics, parat
davant de les rengleres d'albes platejades o dels macissos
geomtrics delineats amb flors, o dels gavials de fil metllic on
xerrotejaven aus canores, subdividides en seccions. Aquella
naturalesa ordenada i cvica cada dia li desagradava ms, no
precisament pel que tenia de cvica i simtrica, sin per sser
l'arranjament obra d'un altre... Perqu el que ell hauria volgut
era una natura verge i escabellada per a domesticar-la, de
pensament, al seu gust.

Dems, per una espcie de romntic encongiment, els passejants li
feien pena. Li semblava que la gent se'l mirava entre mofeta i
acompadida pel seu posat esllanguit i per la roba que duia, lluent
de tan usada. Sentia vergonya de si mateix, angnia de que el
vegessin... I aquella misantropia -que era tal volta recana de no
poder realitzar el seu somni- li aigualia la festa del passeig
dominical.

Cada dia ms tmid, ms esquerp, va comenar per fugir dels indrets
pblics, acabant per estar-se a casa a continuar l'eternal cabria
com si volgus enquibir en el quartet de la dispesa el laboratori
de les antigues creacions. Ms, com a compensaci a la soledat,
aleshores va sentir una alegria desconeguda al veure que podia
prescindir, per a l'infantament del mn que veia en somnis, de les
exteriors realitats. All al piset passava les tardes lliures de la
festa rumiant, meditant, refent per milionssima vegada el seu
panorama original.

Per com sembla cosa enterament comprovada que dhuc els ms
enlairats poetes han de fer aguantar per una banda o altra la
creaci en les aparincies sensibles, ell, en Pere Perdis, per a
renovar els temes de l'ideal va haver de recrrer a la lectura que,
com els parcs i els jardins, s un natural de segona m. Posat en
tan dura alternativa, ell hauria volgut almenys llibres bonics,
dels que portaven versos amorosos o expliquen histries
desenrotllades en vergers idllics, perfumats de flors i plens
d'ocells. Per el limitat pressupost no li arribava per a
comprar-ne, i tamb li va caldre limitar el goig literari.

Ja que no podien sser histries ben boniques, serien diaris vells
dels que corrien pel despatx, llanats desprs de llegits. Per
quasi mai trobava en la lectura d'aquells papers, farcits de
poltica i notcies, el menjar sabors que desitjava. I era que en
Perdis encara no sabia que del fet ms ordinari, de l'actualitat
ms corrent, se'n poden treure histries i poesies perdurables que
desafin el temps i la mateixa bellesa.

Un dia, no obstant, va voler la sort que arrencant el full d'un
almanac de paret hi trobs darrera una quarteta impresa, que deia
aix:

Avui t'he vist passar
per vora de l'estanyol...
les canyes es decantaven
per preservar-te del sol.

I darrera d'aquell, va arrencar un altre full i va trobar una altra
quarteta cantant igualment l'amor i la natura. Per un xicot humil
com ell, la troballa va sser un tresor. Des d'aquell dia, cada
mat recorria els distins departaments del despatx fent arreplega
de fulls de calendari. I com de calendaris n'hi havia per tot
arreu: al despatx del principal, al magatzem gran, al xic, a la
botiga, a l'escriptori, a la secci de remeses... la collita de
fulls era abundant. Ell els desenganxava del bloc amb gran
destresa, els reunia amorosament, els ficava dins d'un sobre, i en
essent a casa els llegia d'un a un. Era l'instant ms feli del
dia. All hi trobava versos i proses de tots estils: epigrames i
sentncies, receptes tils i acudits, efemrides i epitafis,
acrstics i jeroglfics, dcimes i sonets, ancdotes i madrigals...
Per a n'en Perdis les receptes no l'interessaven; les xarades
l'entretenien per el deixaven fred; els fets histrics, com no
fossin amorosos, res li deien; els acudits no el feien riure, i
sentimental com era, les stires el posaven de mal humor com si
l'insultessin o el ferissin... El que li agradava ms eren les
poesies que cantaven miracles de l'amor o meravelles del paisatge.
Un dia n'hi va venir una als ulls que li va fer l'efecte d'una
revellaci. Era un senzill cantar, concebut en aquests termes:

A casa hi tinc un balc
que un monarca envejaria...
hi ha tres olles amb marduix,
cinc testos amb clavellines.

Oh, bon Du, senyor! Aquells quatre versos li varen obrir tot un
mn de programes, de projectes. Tenir un jard invenci seva! Un
jard a la finestra del quartet, fora del bullici pblic, fora de
la profanaci de la gentada! Un menut oasi creat per ell, arranjat
per ell, conreat per ell i per ell frut! s clar que no fra gran
com una avinguda de Versalles, ni fronds, com les Hesprides...
sin un retallet, un escapul, el retallet, seria tot obra seva.

-Si s manejar-me amb mnita- va dir-se llavors en Pere Perdis, -jo
tamb el podr tenir un jardinet per l'estil d'aquell del cantar,
encara que sia ms modest, ms humil, sense aquella exuberncia de
clavellines i marduixos que correspon a la grndaria d'un balc.
Per a la meva finestra, amb un testet o dos ja en tinc prou;
per... en canvi, hi posar una gbia, amb un ocell que refili els
dematins...

I de seguida es va posar a treure clculs, mirant d'harmonitzar les
ambicions de l'esperit amb els mitjants econmics. Tot d'un cop no
ho podia pas comprar, planta i test, gbia i ocell. Per a aquelles
coses plegades els diners no li arribaven de bon tros. Doncs,
primer una cosa, desprs l'altra. I posant-se a meditar sobre
l'ordre de les compres, al capdavall va deduir que dins d'una sana
lgica, primer convenia el continent que el contingut. La gbia
abans que l'ocell, el test abans que la planta. Perqu sense test
que sostingus la terra, la planta es marciria, i l'ocell sense
gbia es posaria a volar. I a l'acte va anar pel test pensant que
per Sant Joan podria comprar una aufbrega. I amb la gbia va fer
el mateix: adquirir-ne una que encara que venturera, estava en molt
bon estat.

Des d'aquella hora a la finestra d'en Pere hi havia un test sense
planta i una gbia sense ocell. Per s clar. El xicot es migrava
esperant el dia desitjat de fer servir les andrmines. I per ms
que ja sabia per una llarga experincia que l'ideal costa un xic de
realitzar, li causava gran tristura contemplar aquells buits que
eren com un smbol d'impotncia. La gbia, sobretot, li feia tanta
pena de veure-la inhabitada, que un dia se li va acudir un gran
pensament: poblar-la de la manera que pogus, encara que fos
estrafent un ocell artificial i posar-lo a la gbia d'inter.

Encara fora millor que un dels que volen, perqu el que ell
estrafaria seria un joc, una imatge, un fill del seu poder
imitador. Al moment va sentir un desfici febrosenc, una joia, un
dolor, una ansietat, un desvari, que segons opini autoritzada, sn
smptomes precursors en tot infantament d'una obra d'art. I agafant
un full de paper de groc reial, va fabricar amb pacincia un canari
molt ben fet, encara que immbil... Un cop va tenir construt
l'ocell, el va ficar dins la gbia, amb les potetes enganxades
sobre un saltador. I com que no hi ha res que aconsoli com l'acci,
en Perdis va gaudir el goig insuperable de trobar-se satisfet de si
mateix.

S'ha de dir que va passar moments ditxosos, els ms ditxosos de la
seva vida, mimant, acariciant, cuidant aquell ocell que precisament
per sser illusori era el ms real que mai hagus existit. En
Perdis, que tot i essent un artista veritable, no es podia desfer
encara de la sentimentalitat original, afalagava contnuament
l'ocell fantstic. Li mudava l'aigua de l'abeurador li netejava les
canyes, li posava una fulla d'escarola, li bufava la menjadora, com
si hi tingus realment menjar. I dems li feia festes: _Ptiiit!
Ptiiit!..._

Per la gent vena de l'altre part de carrer es mirava, estranyada,
la maniobra i a voltes es preguntava:

-Un ocell aix, tan pintat i tan estrany, que no piula ni es
belluga... quina mena d'ocell deu sser?

I en Perdis deia per dintre:

-s l'ocell del meu esperit.



EL MIRALL DE LA GUILLEMA

Quan aquella mossa va arribar als setze anys va sentir un viu
desitg d'emmirallar-se.

Tot va venir de que el pastor de l'Ensulcida, al sortir una festa
de missa matinal, va comenar a mirar-se-la amb ulls encesos de
luxria i va acabar per dir-li amb veu enfarfegada:

-Ftxara de mossa! Et tornes gopa, com hi ha ds! Qui et pogus
heure, tan molsudota!

Un altre dia, passant per davant de l'hostalet del Serrat, una
colla de llenyataires que en sortien varen etzivar-li un grapat de
mots tan vermellosos, que la varen fer enrogir.

Semblants paraules de desig carnal removien la mossa fins a les
entranyes. I des d'aquell punt, es demanava de no tenir un tros de
mirall, encara que fos menut com el palmell, per a mirar-s'hi la
cara, per a contemplar-s'hi aquell coll i aquell pit combat que
feien venir temptacions als pastors. Ja estava cuita de passar-se
d'esma l'escarpidor pels cabells. Ja estava cuita de pentinar-se a
les palpentes.

Per com que al casalot del peu del cingle, on vivia soterrada amb
la seva via i amb el seu pare, ni mobles tenien per a ajaar-se i
per a seure ves si hi havia d'haver mirall per a gaudir-s'hi la
mossa! Els pocs trastos del casalot eren tan vells que amb prou
feines s'aguantaven, iguals que els de la can:

Cadires coixes,
pots i bancs corcats,
pastera esberlada,
armari enfonsat.

Un dia, tota resolta, la Guillema va dir a la seva via:

-Mireu, via; heu de donar entenent al pare que un dijous que vagi
a mercat se m'emmeni.

-I qu vols fer-hi a mercat?

-Vull que em compri un mirall per a pentinar-me. Ja n'estic tipa de
trenar-me les cues sense saber el que em faig. Amb un mirallet rod
d'aquells que es pleguen ja en tinc prou. A l'Hostalet en vaig
veure un i la mossa de l'ermitana em va dir que noms costava un
vintids.

Per quan el pare va haver esment de la fatlera de la mossa, li va
dir amb el to sorrut que acostumava:

-No tenim cortos per la sement... i en llanarem per miralls?...

-s que jo no us dic pas ara, totseguit...

-Doncs, quan?

-Quan... poguem vendre el rold...

El pare va fer anar el cap com volent dir que ja veuria.

Per va venir que el rold es va vendre, mal venut, molt mal venut,
perqu aquell any n'hi havia hagut tanta abundor que els pellaires
ja no en volien... i no es va parlar ms del mirall. Aquell dijous
d'anar a mercat mai venia, i la Guillema es despacientava en la
soledat de les boscries.

-Maletsaga, maletsaga!- mormolava de baix en baix, ara tocant-se
amb el palmell de la m la cabellera i les galtes, ara acaronant-se
el coll i el naixement del pit com per a veure si valent-se
solament del palp en treia l'aigua clara d'aquella boniquesa
temptadora que copdiciaven els bosquerols.

All de que ella fes nixer en els homes tan viu desig, la tenia
trasbalsada. De dia no rumiava pas res ms, i de nits hi somniava.
La dria de veure's amb els seus mateixos ulls, tal com era, tal
com la veien els altres, la feia tornar pensvola i tristoia, com
un que ha perdut quelcom i no sap trobar-ho. Tot ho feia d'esma i
les coses li queien de les mans.

La seva via li deia:

-Qu tens? Sembles enza...

El seu pare afegia, sempre ferreny:

-No ets bona per a res... Mal llamp! Qu t'han donat encantries?

Per ella igual que si no ho sents, restava somniosa, mstiga,
cercant sempre la soledat. Aix que veia el seu pare fora i
distreta l'via, s'enfilava cap al bosc o b baixava al torrent per
a capdellar i descabdellar a soles l'eterna cabria que la
perseguia. S'asseia al peu d'una soca, i rumia que rumiars.
Desprs s'alava, i, com una nima en pena, comenava a
passejar-se, mig adormida, mig desperta, en una mena d'ensopiment
estrany.

Una tarda caminant per la vora d'un reguerol del torrent, li va
semblar veure passar una ombra d'ella mateixa, reflexada en un clap
d'aigua. Va aturar-se tot de sopte i va mirar dins del clap. La
imatge cercada de tant temps se li apareixia quan menys s'ho creia.
Quina cosa ms estranya! Per una colzada que feia el reguerol
l'aigua se n'entrava en una mena de clot obert en el rocam, i all
s'estava quietona, arrecerada, sense sofrir empentes de la corrent.

Amb el desig de veure's a son plaer, la Guillema va ajupir-se
posant la cara a flor d'aigua, Per de tan acostar-s'hi de moment
no es va veure emmirallada. El fons del sot era tot tacat de clapes
de molsa negra, rostida pel sol d'agost, quan les calors eixuguen
l'aigua d'aquell indret. Llavors la mossa es va enretirar una mica,
i la figura es va tornar a reflectir. Quin plaer ms voluptus
sentia la xicota en aquells moments! El mirall no era pas tan clar
ni transparent com la lluna de cristall que somniava, per era ms
gran, molt ms gran. S'hi veia tota, fins a mig cos, i no es
cansava de mirar-se. Era tant el goig que li pessigollava l'nima
que fins li va venir a la boca la can que de criatura havia
sentit cantar:

Dones bojes de Riells
que a l'aigua aneu a mirar-se,
no us hi encanteu massa temps,
que us tornareu dones d'aigua.

Per, ves qu li feia a n'ella tornar-se dona d'aigua, mentre es
pogus contemplar els cabells crespats i negres, les galtes entre
morenes i roges, els llavis sagnants i molsuts, el coll grass i el
pit reinflat? Totes les paraules de desig que li deien els
bosquerols li anaven venint a la memria, com una corrua de mals
esperits... I aleshores ella va comenar a treure's el mocador del
cap, el mocador del coll, desprs va desfer-se els primers gafets
del gip i, quan ja anava a destrenar-se les cues per a
contemplar-se en tot l'esclat natural de la seva rstega
boniquesa... va sentir un crit esferedor que la va deixar
aturdida...

-Guilleemaaa!...

Era la veu del seu pare que la cridava des del peu del cingle.

A corre-cuita, la mossa es va arranjar com va poder, es va lligar
els cabells, es va posar el mocador al cap, i cames ajudeu-me cap
al casalot.

-On ets anada? No s on et fiques...- li varen fer el pare i l'via
en arribant...

Ella va donar qualsevol excusa, i en tot el sant dia va fer la
farina blana per estalviar renys i preguntes. Per l'endem aix
que es va veure sola, altre cop va esquitllar-se cap avall
enduent-se'n pinta i escarpidor per a pentinar-se al torrent. Ni
una regina davant d'un trmol ha frut mai tant com frua la
Guillema davant del sot d'aigua que li servia d'espill. Primer es
desfeia les trenes, permetent que la tofa li penjs; desprs es
passava l'escarpidor per deixar els cabells ben esclarits; acabat
se'ls allisava amb la pinta, com si urds seda per a teixir; al
capdavall venia el trenar-se les cues i fer-se el monyo,
aguantant-se els lligams entre les dents i fins estarrufant-se uns
quants cabells sobre el front, el mateix que les damiselles de
ciutat. La vida sencera hauria passat encaterinada davant del sot
d'aigua si al millor de l'encantament no hagus sentit aquella veu
que l'estemordia:

-Guilleeemaaa!...

Aleshores trescava rostos amunt com una daina per a aplacar les
ires paternals, per l'endem tornava a la cabria, i cada dia el
mateix.

Una tarda el seu pare va posar-se a l'aguait, la va veure sortir i
se'n va anar darrera d'ella. Quan la mossa va sser al torrent va
veure com es treia la pinta, com es desfeia els cabells amb una
mena d'adoraci.

-Ah, s!- va pensar, tot sorrut, el pare. -Ja t'arranjar.- Per no
va dir paraula i va desaparixer sense fer remor un cop vista la
faccia.

Ms rafiada que mai la Guillema, l'endem se'n va tornar cap al
torrent, per aix que va arribar al reguerol es posava les mans al
cap, desolada.

El mirall d'aigua havia desaparegut. El sot es veia tot omplert de
terra i de pedruscall.



CONFLICTE D'UN NUMISMATA
O
COM MS MONEDA MS POCS DINERS

Els xicots del carrer Major prou s'esgargamellaven cantant, a totes
hores del dia:

-Potecari brut,
cara de granota,
quan no t diners
fa mala carota.

Per encaparrat com estava amb les seves clasificacions
numismtiques, el saberut apotecari don Joan de Du, ni tan sols
les sentia aquelles canons de mofa amb qu la quitxalla del venat
li venia a fer la guitza, bo i tafanejant per les ventalles del
carrer. Altres cabries, altres mals de cap tenia, que parar esment
en all. L'una hora perqu havia rebut unes monedes que estaven per
classificar, l'altra hora perqu havia de desxifrar una inscripci
borrosa, el fet s que molts dies no assossegava ni podia aclucar
els ulls a la nit.

Pensatiu, rumis amonat, sempre amb el pensament a tres quarts de
quinze per a tot el que no fos la ceba de la collecci, passava la
vida darrera l'escriptoriet del taulell, acariciant el somni
fantasis de les monedes que li mancava pescar per a omplir els
buits d'aquelles sries inacabables que li ballaven pel cap
eternament. La srie cosetana... la srie ilerdenca... la srie
tortosina... i la srie bisulduna... Com una lletania sense fi li
passaven per la memria els noms dels exemplars que ja tenia o dels
que li mancava coleccionar... i aix se li escorria l'existncia,
breant perptuament la imaginaci en un deliri de grandeses
numismtiques, en un febrs desvari de moneda histrica... fins que
entrant algun comprador a la botiga l'arrencava brutalment de
l'xtasi, per a fer-lo caure en les realitats prosaiques de la vida
terrenal.

-Dos quartos d'ungent de contracs!- demanava un xicot amb
cantarella.

-Dos... quartos... de... qu...?- preguntava distret l'apotecari.

-D'ungent de contracs, per a mon germ petit que s'ha donat un
cop de cap en el cantell de la porta...

I llavors l'apotecari s'alava tot rondinant i, desprs de desar
delicadament en un calaix de l'escriptoriet les monedes que
estudiava, recorria com un somnmbul, amb la mirada perduda,
prestatges i prestatgets, buscant com qui diu a les palpentes per
entre els pots trencats i bruts, el de l'ungent que li demanaven.

Tant era el que anava encaboriat, que li va passar que un dia va
equivocar-se de pot i va donar un remei per altre. El comprador li
havia dit emplastre simple, i ell que va i li embolica un
emplastre de cantrides, i vetaqu que al malalt, en comptes de
ablanir-se-li el tumor amb el lenitiu, se li va inflamar de tal
manera amb el vesicatori, que si no va morir d'aquella feta, va
sser per un voler de Du.

Des d'aquella hora endavant, va perdre bona xica de parrquia
l'apotecari del carrer Major. La brama va crrer de que s'errava de
medicina, i molts pensaven: no m'agafars... Per a n'ell si que
tant se n'hi endonava de tenir ms poca gent. Aix no el distreien
tant de les seves cavillacions. Aix tenia ms lleure per a
aconduir aquells florins tan rebonics d'Arag i aquells formosos
ducats del rei i aquells mancusos i morabatins d'or, i aquells
croats i aquells sisens de plata, que eren la seva glria i el seu
turment.

Posseir aquelles monedes era com tenir la histria entre les mans;
era com fer coneixena amb les generacions de la vellria; era com
deturar el temps i entreveure la glria dels passats... Per aix
que li venien a la memria els molts exemplars que encara li
mancaven per a arrodonir un xiquet les sries, li entrava un
desfici, una frisana, un afany de posseir! I sobretot, quan
pensava que moltes d'aquelles peces sospirades, jeien en poder de
gent que ell creia indigna de semblant tresor perqu no tenia prou
caletre per a aquilatar-lo degudament, llavors li entrava aquella
estrany rancnia que sent tot vertader colleccionista contra el
seu rival afortunat.

Est per dems el dir que d'aquest tripijoc de les monedes
antigues, la butxaca de l'apotecari se'n ressentia un bon tros.
Dems d'anar-se-n'hi molta parrquia de la botiga, tamb se n'hi
anaven els pocs o molts cabals arreplegats amb prou pena i prou
angnia durant tota una vida consagrada a l'esptula i al matrs.

Aix de la collecci numismtica ja se sap que s car boc, perqu
el que compra una moneda antiga, dems del que val de plata o d'or,
ha de pagar la vlua histrica, i com que aix s una cosa tan
elstica, tan vaporosa i espiritual que no t preu en cap tarifa,
hi ha exemplar per aquests mons de Du que costa un ull de la cara.
Per un bessant valenci del temps de Jaume II que amb prou feines
pesaria dos durets d'or, l'apotecari n'havia donat dues unces i
dues unces i mitja, segons la raresa i el bon estat. I com que les
compres sovintejaven i ell no mirava gens prim, sempre encalabrinat
amb la fatlera que l'obsessionava, va comenar a endarrerir-se, va
comenar a contreure deutes, acabant-li per passar la cosa ms
estranya d'aquest mn... i s que com ms monedes arreplegava,
anava tenint ms pocs diners. Tant com la collecci li augmentava,
el calaix li disminuia: Per la ceba era ms forta que ell i no hi
podia fer ms. Quan es veia encara tan lluny d'omplir les clarianes
que tenia el monetari, es sentia com ferit, com humiliat en el seu
honor de numismata.

La seva pobre dona, prou li predicava sempre:

-Joan de Du, Joan de Du, a tu et perdr l'ambici! Aquest afany
d'atresorar moneda et portar un dia o altre a demanar caritat!

Ms ell, encegat amb la seva dria, no s'adonava de res. Ni veia
que la botiga se n'hi anava per portes, ni que es trobava sense un
clau. Mentre el monetari se li ans omplint, poc li feia que se li
buids la bossa. I tant i tant va descuidar el negoci, que al
capdavall, el mateix ell que la seva dona, van haver de cantar els
goigs de Sant Prim. Va venir un moment, un moment crtic, en qu
amb tot i tantes dobles i tants florins com tenien ben desats, no
sabien pas de qu fer mnegues per a arribar a fer bullir l'olla.
Entremig de les riqueses numismtiques en qu vivien, la misria
s'apoderava d'ells, i ja no tenien roba per a mudar-se i anaven per
tot dia fets uns pellingots. Mai amb tanta ra com aleshores, la
quitxalla entonava la can:

-Potecari brut,
cara de granota,
quan no t diners,
fa mala carota.

Mala cara com aquells dies de penria, no l'havia feta mai. Ni mai
havia anat tan espellifat de calces i levita, ni tan tronat de
barret, perqu a l'habitual desdia de l'home que t una ceba massa
arrelada al mag, don Joan de Du hi afegia el decament natural
que porta en si la misria. Des d'aquella hora endavant, al pobre
numismata li va tocar ballar amb la ms lletja de totes. Els
acreedors l'empaitaven nit i dia, i fins l'amo de la casa el va
empendre sriament perqu es donava el cas de que aquell bon
apotecari, que tenia en son poder tantes monedes que havien fet bon
paper en famosos tresors reials, es trobava que devia qui sap els
mesos de lloguer.

I vet aqu que un dia, tot determinat i resolut, va presentar-se el
propietari a la botiga dient que si no el pagaven tot seguit es
veuria obligat a pendre un determini. Atribulat per l'amenaa,
l'apotecari va demanar un altre respir amb veu plorosa:

-Si pogus tornar a passar...

-Ja he passat massa vegades.

-Esperis, per pietat, un xiquet ms!

-Em sembla que m'he esperat prou. O em paga ara, o b haur
d'embargar.

Embargar! Aquesta fatdica paraula va sonar sinistrament a les
orelles de l'apotecari. El pobre home ja veia, horroritzat, com
escribans i agutzils li remenaven el monetari i se n'hi enduien el
b de Du de les seves illusions.

En aquell flagell terrible se li va ocrrer oferir al cruel amo de
casa unes quantes monedes del seu tresor, fent, en semblant
conflicte, com fa el capit de navili que llana al mar part de les
mercaderies, per a salvar el gros del carregament. Groc com la
cera, el numismata va ficar els dits en un calaix de
l'escriptoriet, va treure un bon pessic de croats i divuitens de
plata i els va allargar al propietari amb tota la recana d'aquest
mn.

L'amo va restar ms que sorprs al veure aquella mena de ralets
estranys, tan revellits i ronyosos. Perqu tot el que ell era ents
en pessetes de les usuals, era ignorant en matria de numismes.

-Qu s aix que em dna aqu?- va preguntar, tot estranyat.

-Monedes antigues... Sn de les niques que tinc...

-Per  qu vol que en faci, si aquest metlic est retirat de la
circulaci?- replicava el propietari, ple de lgica.

-Pero si encara valen ms...- insinuava amb timidesa el numismata.

-Per, passen o no passen?- feia l'un.

-Tant com passar, no senyor...- responia l'altre.

-Doncs, llavors...

-Per s que encara tenen ms valor que si passessin.

-No pas per mi, que no s a quant es cotitzen. Potser en tindran
per a vost o per un cebellut d'antiquari com vost, que per una
moneda vella que no circula en dna de les de trinca, de les que
corren en les transaccions...

No hi va haver manera d'entendre's, i l'endem es va trobar
l'embarg a la botiga. Amb la consternaci a l'nima i les llgrimes
als ulls, l'apotecari va haver de presenciar com, desprs dels pots
i dels matrassos, s'apoderaven els curials, amb m sacrlega, del
tresor, del monetari! Davant de la profanaci va caure sense
sentits, i tan gros va ser el trastorn que la vergonya de l'embarg
va causar a la seva dona, que d'aquell cop va morir.

L'apotecari era ms fort i va salvar-se... per, potser millor
hauria sigut que hagus seguit a la tomba a sa muller, perqu al
capdavall, quan va sortir de la malaltia, va trobar-se sol i vern
al mn, sense botiga, sense dona, sense llar... i sense aquell
monetari que havia sigut la seva perdici.

Aleshores va complir-se la profecia de la seva dona, i no va tenir
ms remei l'apotecari que posar-se a demanar caritat. Aquell home
que en la seva edat d'or havia sigut amo de tanta moneda histrica,
ara que era pobre i vell, s'hauria de veure captant monedalla
moderna als transents. Assegut en el gra d'una porta del
capdavall del carrer Major, passava tot el sant dia esperant que
alguna nima cristiana li tirs dins del barret una d'aquelles
prosaiques peces d'aram que la gent d'ara en diu cntims.

I entre caritat i caritat, li quedava al pobre apotecari temps
sobrer per a enfonsarse en les ms tristes reflexions. Ja que no
podia fer res ms, filosofava, i tot filosofant, filosofant, va
arribar a les conclusions ms sorprenents. Havia sonat l'hora de
les clarividncies, de lo que en diuen lluminoses sntesis. Tot
ho veia clar llavors... A n'el mn n'hi havia de dues menes de
metlic: les monedes antigues, que sn les monedes de l'ideal; les
monedes modernes, que sn les monedes de la realitat. Les unes, les
que no passen, representen la poesia, la glria, el misteri del
passat i alimenten els somnis de l'esperit. Les noves, les de
trinca, les que estan en circulaci, representen la utilitat, la
ganncia, el benestar de la vida i serveixen per a satisfer les
necessitats corporals.

-I la gran llstima s- acabava dient el pobre apotecari -que en
aquesta darrera hora de la vida jo em trobi que no tinc ni de les
unes ni de les altres, ni de les que sn bones per a l'nima, ni de
les que sn bones pel cos!



REI DESCONEGUT

Anava tan distret el jovincel, cam amunt, cam amunt de
l'existncia, que quasi b fins a topar-s'hi, no es va adonar del
vell xaruc que marxava cam avall, cam avall sempre... Quina
impressi ms rara va causar-li la presncia d'aquell jai!

Era el vell ms vell que havia vist en sa vida. No semblava que
dugus a sobre feixos d'anys, sin feixos de centries... Tan
caragolat anava d'espinada, tan arrugat de mans i rostre! Ni en els
mals somnis de la nit, ni en els desvaris de la febre, s'havia mai
obert pas tal aparici de senectut decrpita.

Immediatament es va ficar el jovincel la m a la butxaca, i
traient-se una moneda, va allargar-li. Per ell, el vell xaruc, amb
una expressiva acci de m, cerimoniosa i digna, va refusar aquella
almoina. I sense ombra de menyspreu ni vanitat, va murmurar entre
llavis:

-Grans mercs.

A l'acte va notar el jove que havia coms una torpesa. B es veia
prou que encara que ans vestit com mendicaire i ests arrugat com
un pergam i encartronat com una mmia, aquell vell tenia misteris
aspecte de majestat com el de un monarca o d'un prncep, com el
d'un patriarca de l'antiga llei o al menys el d'un patrici de gran
raa.

-Ja ning em coneix!- murmurava el jai, planyent-se entretant amb
aires trgics. -dhuc em fan caritat... a mi que he tingut palaus
de marbre i prfir, a mi que he tingut tresors ms opulents que els
de Mides i els de Cresus!

El jovincel restava entretant avergonyit i estranyat; potser ms
estranyat que avergonyit.

-Ja ning em coneix...- seguia dient el vell -i els cants d'amor
que jo he dictats, ara celebrats per mstics, ara entonats per
ertics, sn ms famosos que els d'Anacreont i de la Safus, perqu
han sigut enlairats arreu del mn, el mateix en els chors de les
esglsies que en les cambres de les dames...

El jovincel aleshores va pensar: aquest home desvarieja. Per ell,
com si li llegs en els ulls el que rumiava, va respondre amb to
calms:

-No somnio, no somnio... Aqu si algun somni hi ha de meravella,
sn els prodigis autntics que jo he vist i tocats... Sn els murs
d'or i d'aram que he construit pel gran temple... sn els milers de
dones, blanques com llet, rosses com sols, tendres com lliris, que
he tingudes per esclaves... Ja s's perduda la memria dels grans
homes... ning em coneix... ning em coneix...

-Pobre boig!- va pensar, retirant-se el jovincell, mig afligit de
compassi, mig contorbat de misteri.

-Ning em coneix!- entretant seguia el vell exclamant-se. -Ning em
coneix... i sc el rei Salom!



LA VIDA I L'OBRA
O
EL POETA DELS HUMILS

En aquella vileta de muntanya, xica com el palmell de la m, per
corcada pels odis del pobre i les tiranies del ric com la ciutat
ms populosa, hi vivia en Jan Oriol, miny d'nima senzilla i
tendra, oberta a tots els entusiasmes i a tots els amors. La
majestat del cel i la formosor de la terra li havien inspirat des
de noi belles complantes saturades de fervorosa adoraci; per tant
o ms que les visions de la naturalesa, li van fer ms tard somoure
el cor els ideals de justcia i de germanor entre els homes. No hi
havia res que el commogus tant com l'espectacle de l'humil
trepitjat pel poders, de l'ignorant escarnit pel savi, del pobre
esclavitzat pel ric. Acondolit a tota hora de la humanitat afligida
pel dolor, es passava la vida somniant amb l'adveniment d'una edat
nova, perfumada de bondats, en la que grans i xics arribessin a
viure frec a frec, sense rancnies ni vergonyes.

Des del dia que va veure com una famlia de parcers, per no poder
pagar la part a l'amo, tenia d'abandonar el terrer que durant
segles havia anat conreant de pares a fills, va sentir de cop i
volta una irresistible vocaci que l'empenyia a formular en
candencioses posades els crits de pena que li arrencaven la
tragdia dels venuts i la crueltat de les lleis humanes.

Per en Jan Oriol era tmid, molt tmid, i com que sentia gran
rubor per les seves gestacions mig potiques, mig humanitries,
amagava a la vista de tothom, igual que si fossin el cos d'un
delicte, tots aquells fulls de paper a on hi deixetava trossets de
la seva nima. Ning, ning en sabia res d'aquells versos teixits
en la soledat i en el silenci; ning en sabia paraula d'aquelles
rimes melangioses, amarades en la tristesa del mn i en l'anyorana
d'una existncia millor, en la que els ignorats, els modestos i els
adolorits poguessin alar una mica el cap entre els que es
gaudeixen de la vida.

* * *

S'ha de dir, per a ser verdic, que gran part d'aquelles idees de
redempci social a n'el pobre Jan se li havien ficat dins de
l'esperit tot llegint els formosos versos de l'escriptor ms fams
de l'poca, en Terenci Dasca, qui, entre els autors predilectes,
era el poeta dels seus amors. En cada pgina del cantor dels
pobres, del poeta dels humils com l'anomenaven els contemporanis,
el rimaire indit de muntanya hi sentia bategar el cor del gran
home, tot ell encs de pietat per als seus germans obscurs.

Els herois annims cantats per en Dasca li poblaven a tota hora la
imaginaci. Com una process de mrtirs sense nom i sense palma, de
nit i dia li desfilaven pel pensament els modestos protagonistes
d'aquells poemes consagrats a les llgrimes silencioses i a la pena
recollida. Tan bon punt era el geni desconegut que portant un mn
d'idees dintre el cap passa sense sser vist per davant les
multituds indiferents; tan bon punt era l'home resignat que
caminava a batzegades per la terra, sense gosar alar el coll del
jou que l'aclapara. Uns cops, era el solitari que fa la bona obra
per sota m, per defugir l'aplaudiment i la glria; altres vegades
era el desconsolat que no t qui l'encoratgi ni li aixugui les
llgrimes dels ulls... Quina devoci ms fonda l'inspiraven al
pobre Jan aquells tristos personatges i quin respecte li feia
l'home sublim que els havia llanat a la vida eternal de la poesia!

Ms que admiraci de deixeble, era fervor de creient el que sentia
en Jan Oriol pel poeta dels humils, perqu, com passa tantes
vegades en la comunicaci intellectual, l'entusiasme per
l'escriptor havia acabat per convertir-se en amor per l'home ntim.
En Terenci Dasca no podia ser el literat indiferent que fa ofici de
la seva inspiraci elaborant una obra divorciada dels seus actes,
sin el poeta sencer que concorda l'obra i la vida interior, sent
artista i apstol tot d'una pea. Ja s cosa gran i meravellosa
predicar a la gent per mitj de cants i odes, per encara s ms
gran i prodigis afegir-hi la formosura dels exemples!

* * *

Per aix en Jan no en tenia prou amb la lectura dels poemes dictats
pel mestre; no se'n sabia acontentar d'aquelles pgines amoroses...
necesitava quelcom ms directe i immediat, li calia acostar-se a
l'dol, venerar-lo cara a cara, fer-lo objecte personal de la seva
adoraci.

-Si pogus veure'l! Si pogus conixer-lo! Si pogus parlar-li!-
pensava contnuament. -Si un dia consegus la grcia de que
m'escolts els meus pobres versos!... perqu... ves si s estrany!
que els papers que no he llegit mai a ning, a n'Ell sento desig de
llegir-los-hi...

Cada cop que baixava a ciutat, que era molt poques vegades,
emprenia el viatge amb la intenci fermssima d'anar a visitar al
fams poeta; per com era tan feble d'esperit, no gosava a
realitzar el propsit. Tot el ms a que s'arriscava era a fer com
els enamorats vergonyosos: contemplar des de fora la casa a on
habita la princesa dels seus amors. Passava pel carrer del poeta;
mirava, extasiat, l'edifici d'aspecte senyorial; alava els ulls a
finestres i balcons... i se'n tornava a la vileta, desprs d'haver
comprat, com per a aconsolar-se, una que altra fotografia del gran
home, entre les que veia per quioscos i aparadors.

Per cert, que la primera vegada que va tenir a la vista una
d'aquells imatges, va romandre un xic sorprs de l'aspecte brau i
ferm que presentava el poeta. Sense saber per qu, ell se l'havia
figurat un home pllid, xuclat de galtes, cara llarg... i li
sortia un tipus sanguini, amb unes carns fortes, uns llavis molsuts
i coll de toro, que denotaven exuberncies de vida. Aquell contrast
entre la figura somniada i el personatge retratat el va sobtar de
cop i volta... per no va sser ms que cosa d'un moment, perqu
passada la primera impressi ell mateix se'n va riure a tutipl
d'aquelles aprensions romntiques, i va acabar pensant que realment
havia d'sser de temperament fort, vigors ple de saba i ple de
vida, l'home que s'atrevia a fer la causa dels desheredats davant
d'una societat coquina i avara, armada fins a les dents contra tota
reivindicaci humanitria que pogus arrebassar-li un privilegi.

* * *

Amb tot aix, les ganes de conixer al gran poeta havien anat
creixent de tal manera dintre l'nima d'en Jan, que un dia va dir:
Qu tanta covardia! Bo i traient forces de la mateixa flaquesa, va
baixar a ciutat determinat a veure el mestre i a presentar-se digne
i ser, tal com pertoca a l'home que pot ostentar ttols d'una
llarga i fervorosa admiraci. Per com no s tot hu el dir i el
fer, al trobar-se davant de l'edifici d'aspecte senyorial en qu
residia en Dasca, va vacillar dos o tres cops, com si les cames se
li seguessin. Al penetrar en el grandis vestbul, al pobre Jan li
bategava el cor, com deu bategar-li al catecumen a l'apropar-se a
l'altar. Per enfadat de la prpia timidesa, anava dient entre
dents per a donar-se coratge:

-Per qu tremoles, Jan, per qu tremoles, si l'home que vas a
veure s el poeta dels humils? No s Ell qui ha enlairat amb la
pietat augusta dels seus versos a tots els febles i a tots els
pobres d'esperit? No s Ell qui ha consagrat els seus cants:

Als que d'enyorana es moren,
als que de pena gemeguen,
als que tenen p, als que preguen,
als que capten i als que ploren...

I animat amb el record de les estrofes del mestre, va anar pujant
la sumptuosa escala, fins arribar davant la porta.

Un criat va venir a obrir.

-Don Terenci Dasca?

-Est per sortir... No s si podr rebre'l. Segui...

I el miny va asseure's tot admirant el luxe enlluernador
d'aquelles habitacions que se li entreobrien davant els ulls,
cobertes de rics tapissos, de consoles daurades, de preciosos
_bibelots_. Gaireb li feia pena al pobre Jan veure's amb un trajo
com el que duia, ni gaire escaient ni gaire nou, entre mig de
tantes meravelles. I embadalit, abstret, quasi confs, anava
resseguint amb la mirada el resplendent mobiliari quan tot d'una
sent una veu vibrant i sonora, vinguda de les habitacions
interiors, que cridava plena d'ira:

-No he dit la corbata malva i rosa? Doncs, qu feu?

Varen sentir-se passos apressats, com de gent qui s'afanya a
complir un ordre.

-I els guants corinti! Sentiu?

-Ser el poeta que crida desaforat?- va dir en Jan entre si de
primer antuvi; per al moment va repensar-se, reflexionant que
tenia d'sser una altra persona. -Per llavors, qui ser? m'haur
equivocat a l'entrar aqu?

I quan ms aturdit estava entre semblants confusions, va obrir-se
una mampara per a donar pas a un senyor sapat, atltic, que anava
avanant cap al rebedor entre els acataments dels criats que el
saludaven.

-Oh! S! Aquest s el poeta dels humils- exclamava en Jan Oriol
al reconixer aquell coll de toro, aquells llavis molsuts, aquella
cara rodona que havia vist fotografiada.

Altiu, magnfic, estirat, Ell anava venint cap a la porta, bo i
murmurant entre dents: -No he vist mai gent ms estpida!

Tan engallat anava, que sens dubte en Jan li hauria passat
desapercebut, si aquest no s'hagus alat com mogut per un ressort.
A l'adonar-se de la presncia del jove, el mestre s'hi va dirigir
preguntant-li secament:

-Qui s vost? Qu volia?

-Jo, jo, jo...

-Digui. Qu?

-Jo... senyor...

-Per digui.

-Jo he fet un llibre de...

-De poesies... oi?- Va rependre el poeta, mirant-se al jove de cap
a peus. -Un llibre de, poesies!... I est clar... Vost voldr, com
tots, que jo li llegeixi el llibre... Per vosts s'han figurat
que el temps em sobra? Vingui un altre demat...

I tot dient aix va girar l'esquena, va comenar a baixar l'escala
triomfalment, mentre el pobre Jan procurava arrambar-se a la paret
per no caure estirat, tan llarg com era...



CARITAT DESORDENADA

Estava tan aqueferat el frentic domicel en fer obres d'altruisme,
que ni d'una hora de bon lleure disposava per a arribar-se al
verger de flors a on vivia l'adorada.

Tot el mat se li escorria rpid com el pas d'un meteor, consagrat
a la visita de malalts i presos, i a les tardes prou feines tenia
en aconsolar als desamparats, en donar beure a qui patia de set, en
donar vianda a qui es moria de fam. Ms hores hagus tingudes el
dia, ms hores hagus comptades la nit, que ell no hauria pas donat
l'abast per a remeiar tantes misries. Aix s que no tenia un
moment seu, perqu tots eren dels altres.

I quan per rara casualitat passava, entre dos actes de
misericrdia, per davant del verger florit, el cor se n'hi anava
com si es volgus envolar. Al veure per entre les reixes enramades
els tous de flors del jard o al sentir la gentil cantria dels
sortidors, un gran desig li venia de penetrar all dins. Per... es
mirava el rellotge de sol que hi havia dissenyat a la paret, i
exclamava angunis:

-No m's possible! A tal hora haig d'sser a tal punt, a amparar un
orfe de pare i mare. Un dia de ms vagar gaudir aquesta delcia. I
aleshores s'acontentava amb escriure a la bona amiga un parell de
mots en un paper, que tirava pel reixat: _Espera-m, com em tens
proms. La Pietat encara m'encadena._

I la dama l'esperava, com n'hi havia fet jurament. Aix ell podia
amb seguretat allargar el sacrifici de la ventura prpia. I refiat
en la immutable constncia de l'amiga, diferia l'instant precis de
visitar-la.

-Per ara- deia sovint -no em crec digne d'esmerar el temps en la
prpia joia, havent-hi tants germans meus que jeuen en l'infortuni.
Com l'estimada ja sap l'abnegaci de la meva vida, un dia o altre
em coronar amb flors del seu verger. I aquesta esperana de dolor
l'encoratjava a seguir el curs de la caritat heroica.

Aix varen passar anys, molts anys, tants anys que sn
incomptables. Fins que un dia, sentint-se el bon home greument
afadigat d'haver fet tant b al proisme, va pensar: _Ja ha arribat
l'hora de penetrar en el verger._ Pas a pas va encaminar-s'hi i,
essent davant les reixes, va cridar:

-Amiga, ja sc aqu! He acabat l'obra pietosa...

Mes ning li responia. Va empnyer les reixes i per si soles es
varen obrir. Ms, quina fredor regnava arreu! Tot dormia silencis
i abandonat. I les flors s'eren marcides. Havien passats tants
anys!

-Amiga de la meva nima!- tornava a clamar l'home en la solitud.
Per era en va que clams. Perqu la dama no el sentia. Coronada de
cabells blancs i tremolosa de cos, dormitava sota un arbre
despullat de fulles. A l'acostar-s'hi el bon home, ella se'l mirava
amb els ulls entelats. I a la fi va dir-li:

-No us conec.



L'IDILLI NOU
O
DILEG DE L'AMIGA I DE L'AMIC

Dins de la sala ordenada i pulcra, coqueta com tocador femen i
emprestatjada com gabinet d'estudi, varen oirse, aquell dia
d'idilli primicial, paraules d'amor ben rares.

Ella, Obdlia, tombada d'espatlles al pupitre, on havia deixat
obert per les darreres pgines el volum nou que llegia, preguntava
amb certa condescendncia al jovincel amors:

-s a dir que per a l'herona del llibre, us ha servit de model
una germana vostra?

-S...- contestava ell, Abundi. -Al menys per a dibuixar el
carcter...

-I s una germana a qui estimeu amb efusi?

-Oh, s! repetia el jove amb l'accent de fervors entusiasme que
posava sempre en les seves dites. -Una germana, que si goss, diria
que s anglica com Vs, tendra com Vs, amiga com Vs
d'espiritualitats... i si no tan formosa com Vs sou- ja que aix
ve a sser impossible, -bonica, atractvola, agraciada...

-I com es diu?- interrompia Obdlia amb efectuosa suavitat, com
volent correspondre d'una manera o altra al to fervent amb que
s'explicava el jove.

-Es diu Grcia, el mateix que a la novella.

-Nom forms!

-Oh! i li va b... perqu tota ella s espontanetat,
improvitzaci, do de natura... Escriu estrofa sobre estrofa sense
el ms minim esfor, sense treball, sense pena... Vos recordeu que
ja ho dic al llibre: _igual que les hi dictessin d'un altre mn
superior?_

-S, s...- murmurava Obdlia amb complaena distreta.

-Jo he arribat a pensar si seria cosa de miracle, de prodigi, poder
sobrenatural... Sabeu?

-S, s...

Amb tot i lo vibrant de la sonata, semblava que a Obdlia aquell
motiu de la poetessa improvisada, de la germana inspirada, no la
interessava prou. Ans al contrari, qualsevulla hauria dit, a
l'endevinar l'ombra d'un somriure lleu, molt lleu, que li corria
pels llavis carmesins, que ella no feia tant cas, com el jovincel,
de la espontanetat tan ponderada.

Per ell encara insistia:

-Fa els seus cntics sense llima, sense esmena... I el que s ms
prodigis, amb molt escasses lectures... Pot ben dir-se que refila
com l'ocell en el verger...

Ms, a pesar de l'exaltaci del jove, la conversa s'esllanguia.
Dels dos interlocutors que havien d'animar el dileg, noms ell
parlava enfervorit, per ella semblava absenta. I aix va sser que
a l'adonar-se Abundi de la minva d'inters per part de la seva
amiga o al parar tal volta esment en la poca gentilesa que mostrava
exalant els dots d'una dona davant d'una altra, l'adorada!, que
n'atresorava tants, va renovar un xic el tema... I passant del
lirisme descriptiu a la novella d'intriga, insinuava somrient:

-Per si Vs l'heu d'haver vista, per lo menys un cop.

-Jo?

-S... La nit ditxosa que us vaig conixer... Ella venia amb mi.
Havia volgut anar a l'Aula de Conferncies, i l'hi vaig acompanyar
un vespre que feia la lli en Florenci, el substitut...

-Ah!

-No vareu fixar-s'hi?

-S. Per us dir la veritat. Si vaig parar-m'hi, no va sser pas
per ella en si mateixa, sin per qui l'acompanyava.

-Oh, mercs, mercs, Obdlia!

-I com per l'aire... _paternal_ que feieu al dur-la al vostre
costat de seguit s'endevinava que aquella damisella no era pas la
vostra amiga, vaig deixar de mirar a n'ella per a preocupar-me de
l'acompanyant... No hi havia lloc a dubtes. La damisella ms aviat
semblava una parenta, una persona de la famlia que s'havia fet dur
all per a contemplar d'aprop al bellssim substitut en ple
llument acadmic, en plenes funcions de conferenciant.

-Amiga, su molt subtil... tan subtil com cruel per a en Florenci.

-Potser s que he usat de massa ironia... Oh, perverses ironies!
Sn un estigma que portem a sobre i que ens havem d'expulsar. Per,
crec que si algun cop devenen una mica disculpables, s tocant al
substitut.

-Per qu? s un excellent company...

-No voldria ferir vostra afecci, mes tinc de dir-vos que no em
plau del tot aquell Adonis. T una manera emftica de voler fer-se
home a part, providencial, que no trobo prou justificada ni amb les
poquetes coses que ens ha dutes ni amb l'art que t d'exposar-les.
L'aire de protecci mental amb qu parla del Patriarca, a qui ara
substitueix, de l'nic home que de les antigues lletres n'ha sabut
fer un cos de doctrina... us haig de confessar que no fa per mi,
que ms aviat sc amiga de la successi normal, de les jerarquies
ordenades, en una paraula, de l'Escola, sobretot quan l'ha honrada
un veritable mestre com aquell.

-I teniu ra, gentil amiga.

-Dems... aquell lloar perptuament lo indgena sols per sser
indgena; aquell etern ditirambe al desordre heroic; aquell
inacabable retallar les amples vies de la humanitat, per a
engrandir els caminets episdics de lo local; aquella adulaci un
xic fantasista i cmica a la natura com a dspota a qui els homes
enara han d'estar agrats... qu voleu que us digui? em fa
l'efecte d'una declamaci, no solament incivil sin passada de
moda...

El jove, bon xic sorprs, tant per aquelles paraules anunciadores
que en bona part contradeien al seu credo tradicional, com per la
desusada animaci amb qu eren dites, mirava amb els ulls oberts
els ulls clarssims de l'amada, com si li costs de penetrar el
sentit del qu deia i no ests prou convenut de la justcia amb
qu era flagellat el substitut.

Ella ho va conixer, i, agafant el volum nou que per un moment
havia deixat sobre el pupitre, mudava amb rapidesa l'aspecte del
dileg.

-Per tornem al vostre llibre- deia, -que s el qu a mi ms
m'importa.

-L'haveu llegit?

-Me'n manquen ben poques pgines.

-I?...- afegia el jove amb aire interrogador, com si del dictamen
de l'amada en depends la prpia felicitat futura.

-Oh, s!... M'ha emocionat amb freqncia... I m'ha interessat
especialment perqu amb tot i sser la narraci impersonal a causa
del sistema encara vigent entre nosaltres, m'ha semblat veure, aqu
i all imatges ms o menys velades de les vostres idees i de les
vostres sensibilitats... I vs ja sabeu que lo que ms plaer em
proporciona en els vostres llibres, s trobar-vos-hi a Vs.
-Oh, dola amiga!

-Jo ja s, ja s que en el codi literari un xic esquerp que seguiu,
la impersonalitat, la diferncia, hi figuren com a primers
articles. Per entre els horrors- diem-ne horrors -petits o grans
que expliqueu, hi transpira a voltes un silencis desig de
perfeccions humanes... I sort d'aix, sort d'aix! Perqu s'ha de
convenir, amic carssim, en que llevat de la figura idlica de
Grcia, tota gentilesa i tota amor, la dems societat que corre per
aquestes pgines no s gaire espiritual ni gaire bondadosa... Per
la voluntat ben manifesta que poseu en fer-la fora antiptica a la
vista del lector revella tcitament el vostre ideal d'una
humanitat millor en el pervenir. I aix s el que reconforta
entremig de tantes, de tantes...

-Digueu, digueu, per favor!

-...de tantes violncies...

-N'hi trobeu moltes, veritat?

-Jo crec que s... Per potser a travs de la meva debilesa
femenina m'aparegui tot massa excessiu... Em sembla sentir-hi un
vigor, un accent, una fora masculina, que en ocasions dna als
personatges ms crueltat que relleu. Mes, jo no s com dic tan
asprament aquestes coses que al capdavall sols deuen sser ress
del meu gust de doneta casolana, gens avesada als grans combats de
la vida...

-Mes, com jo poso el vostre gust selecte i afinat per damunt de
teories i d'escoles, vos demano que em sigueu explcita. Vs sou
l'estrella, el sol, la claredat... Doncs, guieu-me, illumineu-me!

-s que temo dos perills. L'un, el de errar-me i feu-se errar,
perqu jo no soc cap d'aquests astres que diuen. L'altre, el de fer
que disminueixi el vostre amor...

-Oh, mai, adorada meva!

-Doncs, aleshores us ho dir...

-Amb aspresa?

-S, amb aspresa.

-Amb acritud?

-Amb acritud, ja que ho voleu. Trobo en el llibre massa sang, massa
carnalitat i massa terra. Tant en la novella vostra com en les
altres que s'escriuen per aqu, sembla que no hi hagi per als homes
ms dolor que la sang vessada, ni ms joia que la fria dels
sentits, ni ms espectacle forms que el salvatge de natura. I Vs,
amic carssim, que sou amors de mi, prou ho sabeu que hi ha altres
espectacles ms humans i altres joies ms excelses i altres dolors
ms dignes i serens. Doncs, per qu condemnar la condici humana a
irredimible brutalitat?

-Oh, amor meva, jo s que ara estic tement que m'aparteu del vostre
cor, amb tot i sser tan geners de mercs i grcies. Perqu... si
tals grolleries i furors vos repugnen en el llibre, com puc
ser-vos acceptable jo?

-Jo us ho dir, amic dilecte... s que a mi se m'oferiu molt ms
alt que la vostra obra. Qu ms bo per a mi que Vs, qui ms
correcte i amable? El que hi ha s sedut per un mtode literari,
fu en el vostre llibre un sacrifici sucida, el sacrifici de vs
mateix. I aix com en  la vida quotidiana tot ho veieu amb ulls
primaverals i tot vos apareix bo i excellent, fins el substitut
Florenci!, en la ficci d'art vos habilleu amb vestiments
pessimistes. La vostra bondat ja prova, un cop o altre, de
desfer-se d'aquell trajo de negror, per se'l torna a posar tot de
seguit perqu aix ho mana el dogma. I s llstima que en aquests
moments no ens toqui encara vestir modes ms nobles i pulcres!

-Modes nobles, modes pulcres exigeix, oh, dola amiga!, el vostre
selecte esperit. Per, sn aquestes modes exquisides les que
veritablement demana la fatalitat de la natura? Penseu que davant
de tota la bellesa que l'home pugui donar al seu artifici,
subsisteix immutable l'etern model, que s la vida... i la vida,
m'haureu de confesar que s ben trista i misteriosa...

-Oh, no! Aix s, amic meu, que no us ho confessar pas. La vida no
s trista: ni s alegra, no s msera ni triomfal... La vida, ms
aviat em sembla que s com un se la disposa, com un mateix vol que
sia... s clar que no som sempre ditxosos; mes fora vegades s
perqu no posem prou voluntat en ser-ho. Per al menys, podem
mantenir la serenitat dintre el dolor, lluny de turpituds i
virulncies. Aix han cantat els grans poetes la prpia desventura
lluitadora... Per Vs, amic, de qu us queixeu, per a veure la
vida trista i baixa en la vostra obra? Sort, gran sort, que si la
pinteu de tal manera, s per moda literria! Jo n'estic tota
contenta de pensar-ho aix, perqu sin hauria de creure que no us
fa benaurat el meu amor...

-Oh, no! amiga meva, no. Vs sou el meu goig, la meva glria, la
meva ditxa suprema!

-Doncs, aleshores obriu el cor a la llealtat, i pinteu en els
vostres llibres la joia que m'omple l'nima...

-Adorada meva!

-Estimat meu!

I un bes d'amor, ser, castssim, va cloure la conversa de l'amiga
i de l'amic.



L'ENCONGIDA

En aquelles valls ombrvoles, perptuament entelades per boires de
misteri, cap cas tan estrany com el de l'rsula.

Donassa com era i ms espigada que un pollancre... mai de la vida
l'havia vist menjar ning.

Fos a migdiada, fos al vespre, quan s'aplegaven els sirvents del
Mas al voltant de la llar fumosa, ella trobava enginy de fer-se
fonedissa. Arribada que era l'hora del reps, prenia el seu platet
de rellisquentes, i tau, tau, s'esmunyia cap a un rec fosc, als
esglaons del corral o al passads de l'entrada, com si ans a fer
una malifeta. Aprofitava per escorre's el comenament de l'pat,
quan tothom, mossos i mosses, s'empassava a crema-dent les primeres
cullerades. Prou feines tenien tots en semblant punt per a poder
distreu-re's en res ms... i ella aleshores passava silenciosa i
llisa com un clap de nvol, anant-se a fondre en el seu amagatall.

Ho feia tan a la quieta, all d'allunyar-se de la vista dels dems,
que quasi mai ning se n'adonava. I, si per atzar ho veia alg, ni
en feia cas per la costum que hi tenia. Noms se'n parlava a
voltes, quan hi havia algun mosso llogat de poc, que s'estranys de
la faccia...

Una vetlla, a l'hora de sopar, un llenyataire que era al Mas de
molts pocs dies, va preguntar amb estranyesa:

-Per qu fa aix aquesta dona?

-Perqu s dna pena de que la vegin...

-De que la vegin quan menja?...

-S...- li varen respondre, mig rient.

-Ai, ai! s ben estrmbul aix. Fos a vista dels amos, encara com
aquell!... Veieu? Jo mai m'hi s pogut avesar a atipar-me a davant
d'ells... No ho s... Em fa una mena de recana, de temena. Sembla
que hi estic encongit, desficis, com si els fes un xic de
mancament de xalar-me quan ells es xalen... Trobo que fa tauj, que
fa drpol per a un mosso... Mes, aqu a la cuina... ns amb ns, ja
s altra cosa... No fa?

-Aix qui ho sap dir b s el pastor...- va saltar una mossa amb la
boca plena. -Ell vos ho dir si vol...

I les mirades d'homes i dones totes varen clavar-se sobre el jai,
que fins aleshores no havia alat el cap ni obert els llavis. Igual
que si es desperts d'un ensopiment de rumiar, el pastor va aixecar
la testa tota solcada d'arrugues, tota vestida de cabells blancs, i
va dir aquestes paraules:

-Jo pens que aix s una llei de vergonya. El que fa l'rsula,
d'altres dones ja ho s vist... S'abscondeix un hom per a vestir-se
i despullar-se. No volem sser com les bestioles de Du que mostren
a la llum del dia les debilitats i les joies de la carn. Menjar s,
pels mortals, plaer del cos, i ensenyar el plaer s cosa
vergonyosa... Perx hi ha nimes santes que ho amaguen a la vista
del proisme. Si poguessin passar-se del gust de la boca... qui sap
si se'n passarien? Mes, el menjar s manament de vida, i com que
criatura nada no se'n pot estar, al menys ho allunyen dels ulls del
mn com una misria. Perqu misria humana deu sser per l'rsula
el qu pels altres s goig, i per no ofendre als dems cerca
enterrar en la solitud aquesta llei de vergonyes.

Els sirvents del Mas varen restar somniosos, com si els costessin
de capir les paraules del pastor.

Per a l'ltim la mossa de la boca plena va afegir, tot aixugant-se
els llavis amb el revs de la m:

-Si sabssiu el qu vrem arribar a patir quan va caure malalta,
ara fa un any, crec que us en farieu creus. El llit li semblava
massa regalat per a reposar-hi ella, i ni per precs ni per renys li
podien fer dormir. Al capdavall li vrem donar entenent dient-li
que ho manava la mestressa. Mes llavors va venir la rampelleria del
reps, perqu... el qu s de vianda no en volia per res del mn.
Com que no es podia amagar de menjar-se-la a davant nostre, deia
que no li venia de gust... Per, menja, dona de Du! -No no...-
I ficava el cap sota el tapall. Al cap i a la f vrem veure que no
li podem vncer la vergonya i aleshores li posvem el plat vora
del llit i la deixvem una estona sola. Si la fam l'aturmentava
massa, quan hi tornvem li trobvem el plat buit, i el cap tapat
amb els llenols com si acabs de fer un mancament.

I encara no havia acabat la mossa de dir aquests mots, quan
l'rsula va sortir del seu amagatall, lleu, silenciosa, amb el
platet buit, mig tapat amb una punta del davantal. Tothom se la va
mirar. I al sentir-se a sobre les mirades, la pobra rsula deuria
conixer que parlaven d'ella, perqu es va tornar roja com la grana
i va abaixar els ulls, avergonyida.



L'AUTOR DE L'OBRA
O
UN DRAMA DINTRE D'UN ALTRE

L'estrena del drama d'en Vctor Montalv havia estat una ovaci
contnua. A cada final d'acte havia hagut d'alar el tel una
infinitat de cops, entre els picaments de mans d'un pblic
entusiasmat, commogut, que no es cansava de cridar a les taules a
l'autor triomfant, per a fer-li ofrena de la seva admiraci. D'acte
en acte, el deliri havia anat creixent, i a l'acabar-se la ltima
escena de l'obra all va sser un devasall d'aplaudiments, de
_bravos!_, de crits, d'aclamacions. I encara s'estava dret
l'auditori en massa, els homes aplaudint i victorejant al
dramaturg, les dones fent voleiar els mocadors en senyal
d'homenatge a l'heroi d'aquella nit... quan alant-se de la butaca
el clebre novellista en Carles Brujas, va crrer cap al _foyer_
exclamant amb la ms viva indignaci:

-Aix s una infmia, una infmia! L'xit d'aquest home s una
injustcia! Una injustcia que clama al cel!

I com que semblants protestes eren fetes amb veu prou alta per a
que se n'enteressin bastants concurrents, alguns ntims del
novellista, amics i companys del mn literari, vrem seguir-lo cap
al _foyer_ ben estranyats d'aquella exaltaci en un home tan de
mn, tan distingit, tan correcte.

-Per... qu et passa? qu tens?- varen replicar-li alguns. -Qu
s el que dius?

-Dic que l'ovaci tributada a n'aquest home, a n'aquest farsant, s
un crim, i un crim espants que fa erissar els cabells del cap!

-Per escolta, Brujas, escolta...- va fer-li l'autor dramtic, en
Montfret, tractant de calmar al seu amic de tota la vida. -Jo crec
que ests obcecat... i que confons els conceptes... Tots estem
conformes en que en Montalv s un subjecte poc escrupuls; un home
indigne, si tu vols; un cnic, si tant em fas dir... per aqu no
es tracta de l'home, sin de l'obra, i una cosa s el drama i una
altra cosa l'autor...

-Qu no't sembla superba aquesta obra?- li deia l'un.

-Qu no t'ha sedut, com a tots nosaltres?- li saltava un altre.

-Qu no la trobes forta i nova i veritat aquesta aspra concepci
del mn que respira tot el drama?

-Si la trobo potent i original, dieu? Filla del geni, la trobo!
La ms enlairada i la ms grossa que mai hagi omplet la nostra
escena! Per... com ms gran considero el drama, menys comprenc com
no us estranya aquesta mateixa grandesa de pensament, d'intenci.
En Montalv- tots ho sabem -mai ha passat d'un autor de drames
d'aventures eternament aplaudit pels parlaments declamatoris que
esvaloten la galeria o per les escenes sentimentals que fan
enternir a les senyoretes. Per, digueu-me en quina obra ha
reflexat mai aquesta visi fondament trgica de la vida humana?
Quan vos ha fet assistir a n'aquestes tremendes batalles de l'home
superior que lluita per rompre les xarxes de prejudicis i de
rutines amb qu vol enrotllar-lo tot una societat ben avinguda? Tu,
Pere Aldraga, tu que ets el crtic subtil de l'art escnic... tu,
Angel Montfret, tu que ets l'autor dels grans anlisis
psicolgics... tu, Puigdelf, que saps renovar contnuament el teu
art de dramaturg amb tots els corrents moderns... i vosaltres tots,
gats vells de les lletres i de les taules... no sabeu veure que en
Montalv s incapa d'arribar a una creaci com la que acabem de
gaudir, a trossos encesa de flamerades de passi, a trossos
espurnejant de cruelssima ironia, a trossos emboirada de formosos
somnis d'ideal?

I tots els circumstants varen fer anar el cap amb assentiment, com
volen dir: tot aix s ben veritat! L'observaci no pot sser ms
justa!

-Pero llavors... com s'explica aquest misteri?- va interrogar el
crtic, fent-se intrpret de la preocupaci de tots.

-Com s'explica?... Aqu est el secret, el secret terrible que em
tortura i que em fa esclatar d'indignaci. Mireu... quan ha
comenat el primer acte, m'he trobat sorprs, parat, hipnotitzat,
com tots vosaltres. Aquella exposici sbria, naturalssima,
interessant, on es veu al protagonista enterament foraster a casa
seva mateixa, foraster entre la seva famlia, foraster entre els
seus amics de noi, foraster entremig de tota una societat que se'l
mira de reull... cregueu que m'ha deixat esttic d'admiraci...
Per han anat seguint escenes, i aix que he vist que l'heroi va
per destruir la prevenci calumniosa que veu surar sobre d'ell,
apellant primer a la persuassi, desprs als precs, acabat a
l'amenaa... aleshores he comenat a rumiar, tot intrigat: Aix
no m's nou! Jo aix ho conec!... S... aix... jo ho he llegit...
No, llegit... no. Ho he vist representar...; tampoc... Ho he sentit
llegir... S, sentit llegir, s. Per... quan? on? en quina ocasi?
en quines circumstncies? I mentre em furgava el pensament fent
esforos per lligar caps, per a reconstituir els boirosos elements
d'una reminiscncia que se m'escapava... sense que pugui dir com,
se m'ha comenat a dibuixar a la memria, molt vagament al
principi, desprs amb ms precisi, el record d'aquell jove que
feia d'escribent o secretari o copista a n'en Montalv. Us en
recordeu d'aquell xicots, quasi b esquerp de tant vergonys, que
es passava tot el sant dia en el despatx del seu amo, omplint-li
quartilles o posant-li gargots en net?

-S, s.

-Prou.

-Com si ara l'ests veient...- varen anar responent tots.

-Doncs fu-se crrec- continuava el novellista -que aquell xicot
tan alt i gros i tan tmid a la vegada, va interesar-me vivament
com a tipus d'estudi, com a document hum, i que portat de les
meves manies d'observador vaig comenar a fer-li preguntes, a
amoixar-lo, a distingir-lo, tot a fi i efecte de que
s'espontanegs. Els corrents de confiana aviat varen ser
establerts. Jo aleshores, com quasi tots els presents, encara
freqentava bastant la casa d'en Montalv, i vaig tenir prou
ocasions de recollir les confidncies psicolgiques de l'escribent.
Oh! Quina nima de poeta! Quina nima de somniador s'amagava sota
les espesses formes d'aquell xicot! Amb una ingenutat encantadora
em va explicar les seves aficions literries; em va contar els seus
projectes, els seus somnis, les seves ambicions. Em va dir que
mogut per la gran vocaci que sentia pel teatre, no havia parat
fins a collocar-se a casa d'en Montalv, a fi de que amb la gran
influncia que aquest tenia sobre les empreses, li fes representar
un drama que havia escrit: -Per fins ara no s'ha pogut aconseguir
res- deia desesperat -s tan difcil fer pujar l'obra d'un
principiant dalt de les taules!- I va acabar dient: Si vost me'l
volgus sentir llegir aquest drama... -Ja ho crec que s.- vaig
contestar-li.- figureu-vos la meva sorpresa, la meva suspensi,
quan l'endem se'm presenta a casa i comena a llegir-me unes
escenes inspirades, vibrants, ardents, plenes de vida i passi,
d'ideals de bellesa i justcia. All era el drama de l'home contra
el mn; el drama de l'individu illuminat contra la societat cega
d'esperit; el drama de qui porta una idea de redempci, i
s'estrella contra l'egoisme estpid de les multituds. En una
paraula, senyors,... all era el drama que acabem de veure
representar!...

-Per aix s horrors!- va exclamar tothom.

-Veritat que s? s una infmia que fa eriar els cabells! Per
espereu-se, espereu-se, perqu aix no acaba aqu. Admirat jo
d'aquella obra potent i original, vaig fer formal promesa a son
autor de que remouria cel i terra fins aconseguir que el drama es
represents. Per... la mort de ma filla i el meu viatge a
Anglaterra per a cercar esbargiment al dolor, varen impedir la
realitzaci del meu propsit.

Quan vaig tornar, de seguit vaig voler tenir notcies d'aquest jove
i em varen respondre que havia mort. -Mort de qu? -Oh! -De quin
mal? -Oh!... No se sap -Un jove tan sapat, tan ferm! -S... Va
comenar a decandir-se, a decandir-se... i un dia el varen trobar
mort en un rec de cambra.

-Mireu, senyors, des d'aquell dia no em puc arrancar del cap la
tenebrosa idea...

Per en aquell mateix instant va venir a ofegar la paraula del
narrador un terratrmol de crits i picament de mans que va deixar
sobtats a tots. Els finestrals del _foyer_, que donen a la Plaa
del Teatre, varen devenir instantniament illuminats amb
apotesiques resplandors d'atxes enceses...

Era la multitud entusiasmada que portava triomfalment a l'autor de
l'obra, a n'en Vctor Montalv. I davant d'aquell espectacle cvic,
comuni de centenars de ciutadans en l'idea i en la imatge, tant la
histria romntica de l'aficionat rural com la sospita realista de
la seva mort misteriosa, varen perdre tot l'inters emocionant.



SEPELI IDLLIC

Per a entretenir l'estona mentre a les oficines funerries
despatxaven els papers de l'enterrament, entre la gent del dol es
referien histries d'altres viatges al cementiri, tots amb motiu
d'acompanyar-hi algun mort. Naturalment, totes les histries eren
tristes, o fnebrement dramtiques. Ancdotes luctuoses, episodis
de desolaci, escenes commovedores, fins casos ttrics i sinistres
s'anaven relatant per torn, quan un de la comitiva va contar que
ell havia presenciat en una ocasi el singular espectacle d'un
sepeli alegre.

-Un dia- va dir -un dia de la darrera primavera, vaig haver d'anar
al cementiri nou per a acompanyar-hi el cadver d'un conegut. Feia
un dia forms, clar, tebi, orejat per un ventet de mar que gronxava
las primeres flors sortides al voltant de les tombes i els
panteons.

Mentre ens espervem per a presenciar l'enterrament, tot de sobte
vrem veure arribar una gran gentada acompanyant a un altre mort.
Quasi tot aquell seguici funerari era format per xicotes grans i
xiques, noies del poble endolades pobrement, les unes amb peces de
robeta fosca, de cot, les altres amb fandilles de merino, d'un
negre ms o menys perdut. Tot plegat, aquell eixam de mosses
traspuava una mena de pobresa i de tristor... Perqu ms trista i
pobra encara que la robeta que duien, era la cara que feien... cara
de dolor i misria, com de criatures pobretes de ciutat vella que
han de viure tancades, encongides sense prou aire ni prou sol.

Jo vaig preguntar a un home de per all:

-De qui s aquest enterro?

-De l'amo d'uns tallers de capses que hi ha al carrer de
l'Allada... per all els barris de Sant Cugat...

-I aquestes noies?...

-Les treballadores de la casa... Com s gent que ho pot ben fer, la
famlia del difunt ha volgut que l'enterro fos lluit... i hi ha fet
venir totes les noies de la fbrica...

Jo no s qu ho feia, per la veritat s que no podia apartar la
vista d'aquella muni de noies esgroguedes que anaven escampant-se
per tot arreu. Bo i a mida que avanaven cap a dins del cementiri,
semblava que s'anessin desencongint.

Ms que amb el seu amo mort, feien posat de pensar amb aquell b de
Du de primavera que tenien davant dels ulls. Poques vegades de la
vida s'hi devien haver trobat en un indret tan bonic com el que
contemplaven en aquella hora d'impensada llibertat.

El cert s que totes estaven amb la boca oberta, ara admirant les
verdes planries que s'extenien al peu de la muntanya, ara
enfonsant la vista en aquelles llunyries de mar i cel que es
perdien a l'infinit. Es veia ben b que des dels estrets carrerons
en qu vivien, des dels foscos celoberts de les cases que
habitaven, mai de la vida havien ni sols somniat que hi pogus
haver al mn una formosor com aquella.

-Ai, Du, que s forms! Ai, reina, que s bonic!- es deien les
unes a les altres, amb la mateixa alegria commoguda del navegant
que descobrs un mn.

I com bressades per un desig de vida i moviment, fins les ms
tristes i apocades s'acabaven de desencongir. N'hi havia que
s'agafaven pel bra, i de dues en dues o de tres en tres, es
passejaven per davant dels carrers de nnxols, com si es
passegessin pel Parads. N'hi havia d'altres que reien, reien, amb
les cares grogues, totes transfigurades per una mena. de beatitud.
Fins n'hi havia que empaitades de ganes irresistibles de saltar i
crrer, trescaven, adalerades, muntanya amunt.

-Quina manera d'assistir a un acte semblant!- em va dir un senyor
estirat que anava al nostre acompanyament. -No troba que no est
b?
I com que va veure que jo no responia a les seves reclamacions,
distret potser en la contemplaci d'aquelles criatures, va afegir
al cap d'una estona:

-Miri que la nostra comitiva ja es posa en marxa... Qu no ve?.

Quin remei tenia? Vulgues no vulgues, vaig haver de seguir el dol,
perdent de vista a les pobres noies. Per encara no feia cinc
minuts que caminvem, que les vaig tornar a veure per entre uns
salzes, al trencar per un rengle de panteons. I com corrien les
poca pena! Tanmateix es devien haver determinat a gaudir de
l'esbarjo a tutipl... perqu tombes a travs s'enfilaven cementiri
amunt.

Jo vaig deixar passar el meu acompanyament a fi d'espiar a les
noies, baldament fos d'un tros lluny. I com trescaven! Com corrien!
Amb quin gust respiraven l'aire fi de la muntanya! Aixeribides per
una mena d'enjogassament que les pessigollava el cos, les mstigues
criatures prenien aires escaients i desinvolts. Amb la mica de
cansament de la pujada, fins les ms grogues comenaven a agafar
color, com si els hi nasqus un clavell a cada galta. Talment
semblava que haguessin pres l'enterrament per una festa i el
cementiri per un verger.

-Noies, veniu cap aqu, que estarem soles!- es cridaven amb veu
baixa. -Veniu, que no hi ha ning!

Es veia que buscaven els llocs ms solitaris per a no sser
sorpreses, per a no sser vistes... I quan varen arribar a la vora
del fossar com, all on fa una mena d'explanada, varen aturar-s'hi
totes com si el paratge els agrads. Primer varen escampar-se per
aqu, per all, igual que si prenguessin possessi de l'indret i
cada una hi tris el seu tros de terra per a edificar-s'hi el
castell d'illusi... Desprs devien canviar de pensament... perqu
varen ajuntar-se i varen fer una rodona, agafades per les mans, com
si anessin a comenar una sardana... Per en aquell mateix moment,
una mosseta que acabava de descobrir unes mates florides darrera
d'un rengle de nnxols per estrenar, va llenar un crit tot jois:

-Noies... roses!...

I totes varen desfer-se de les mans, corrent cap all com unes
daines, per a veure aquell b de Du.

-Qu ve o no ve?- va dir-me en aquell instant, tocant-me lleument
l'espatlla, el senyor formal que tornava a passar per all amb part
del nostre seguici.

No vaig tenir ms recurs que seguir.

Muntanya avall, muntanya avall, per entre carrers de tombes i
panteons, vrem pendre comiat del dol, vrem pujar als carruatges,
varem baixar la rampa d'entrada; i vrem sortir del cementiri. Jo
encara sentia una recana d'haver tingut d'abandonar la rara visi
de la comitiva ajogassada..., per, aix que anvem a arrencar
carretera avall, veu's aqu que em veig una colla d'aquelles noies,
dins d'uns carruatges grans, com mnibus, que tamb se'n tornaven a
ciutat.

Pel qui les hagus vistes arribar, estaven desconegudes,
transfigurades. Conversaven, somreien, es feien signes... Semblava
que l'alegria els rebots pel cos. Per el que els donava un aire
encara ms estrany, era la manera d'anar adornades. Amb les flors
de sepulcre, collides d'amagat, s'havien guarnit el cap i el pit...
Semblava que tornessin d'unes bodes... A l'arrencar el carruatge,
fins una noia es va posar a cantar:

Que v la primavera,
porta paners de flors;
n'hi t de totes menes...
n'hi t de tots colors.

-Ves quina manera de tornar d'un cementiri!- va recalcar el senyor
estirat i circumspecte.

-Quina serietat!



NO ES PERD QUI VOL
O
L'AGULLA DE LA SEU

Quan el viatger experimentat per ses correries al travs del mn,
va haver-se assegut prop de la llar espurnejant de foc rioler, va
contar amb els mots segents, el cas que els companys li demanaven:

-Aix que vaig haver entrat en aquella ciutat antigussima del
Nord, ja sentia el desig que sento sempre que visito per primera
volta una ciutat estrangera: perdre-m'hi, esgarriar-m'hi,
enfonsar-me en el misteri dels barris estranys, dels indrets mai
vistos, dels carrers desconeguts...

En sortint de la casa on posava, veig una gran plaa, hi entro, i a
les poques passes em trobo a la presncia d'una magnfica catedral.
Era un airs bastiment del segle XIV, tot ell flanquejat
d'arcbotants que semblava que s'esforcessin en fer esqueneta per a
aguantar la verticalitat miraculosa de l'afiligranada construcci.
Tot eren esbelts pinacles que tenien l'aire d'estirar-se com
pollancres a la creixena; tot eren arestes esprimatxades i
llargues que aparentava que fessin punteria prenent per blanc el
zenit... I com si tot aquell aixam de florides sagetes i empinades
punxes no componguessin gran cosa, amb tot i sser prou altes, prou
arriscades, prou atrevides... d'entremig d'elles s'alava, tota
trepada de lbuls i rosasses, una agulla colossal, de tanta volada,
de tanta embranzida, que enfilant-se per sobre els monuments vens
ms enlairats, s'obria pas per entre els nvols igual que si
volgus foradar el cel!

Com es feia admirar aquella gegantina agulla! quins somnis feia
venir a l'esperit! Talment s'apareixia com el desig etern de l'home
per a arribar al ms enll... o com un smbol de l'ideal que aixeca
a l'nima humana de la misria de la terra, per a llanar-la a la
visi del infinit...

Substraient-me a viva fora a la meditaci que m'allunyava del meu
propsit de perdre'm, vaig girar l'esquena a la catedral, desitjs
d'entafurar-me per la ciutat, d'esgarriar-me pels seus carrers, com
aquell que fes un viatge per un pas desconegut. Perdre's en una
gran poblaci mai visitada s un plaer semblant al que deuen sentir
els navegants descobridors de terres noves, de mons nous. Quina
sensaci ms agre-dola, la de vagar a l'atzar per vies estranyes i
entre ignorats monuments, sense saber mai on s's, ni veure enlloc
gent coneguda. No hi ha emoci ms prenyada de sorpreses que la
d'anar avanant sempre dins lo enigmtic, amb la mica d'nsia que
causen a l'esperit totes les coses mai vistes, o potser amb la vaga
esperana de topar-se amb rares aventures, d'aquelles que diu que
passen, sinistres o luxurioses, en alguns barris dubtosos de les
ciutats cosmopolites. Quin goig tan estrany el d'anar caminant,
caminant misteri endins, fins a sentir-se temers d'haver corregut
tant, fins arribar a perdre l'esma del trajecte fet i del temps
transcorregut.

Perseguit per aquesta dria, vaig tirar pel primer carrer sense
carcter, sense fesomia, amb les botigues descolorides i les
faanes borroses, com una via oberta d'alguns anys per a comunicar
una part de ciutat amb l'altra. Vaig trencar per una travessia
qualsevol i vaig trobar-me en un barri monumental i silencis, tot
poblat de cases d'aspecte senyorial i circumspecte, en sa major
part tancades i barrades. Donava plaer passar per aquells viaranys
aristocrtics i solitaris, bo i contemplant els antics palaus i
palauets, aqu ogivals encara, tots els altres platerescs. Per,
veu's aqu que mentre alava el cap per veure les pintoresques
cobertes dels edificis, comunament rematades per escaient piny,
m'adono de que es projectava sobre el cel la grandiosa silueta de
l'agulla de la Catedral.

-Si que has caminat poc... vaig dir entre m. -Em pensava qui sap
el cam que havia fet, i amb prou feines m'he mogut del mateix
lloc...

Llavors vaig empendre amb ms delit la caminata, i travessant
carrers i carrerons, vaig arribar a una barriada nova, plena de
bullcia i moviment. Tot eren botigues de joieria, pelleteries,
basars de modes, aparadors de sedes i velluts, exposicions de
quadres i mobles d'art. Sumptuoses dames baixaven dels cotxes amb
aires de coqueteria i entraven als establiments, mentre que
d'altres en sortien i pujaven, gracioses, als vehicles que un cop
tancada la portella, amb soroll de detonaci, arrencaven a crrer
com un llampec. Jo contemplava, encuriosit, aquell espectacle de
vida moderna i rica que es reflexava per tot arreu, des de les
aceres poblades d'una gernaci elegant i desinvolta, fins als
balcons ms alts de les construccions, plens de rtols d'or,
d'esmalt i coloraines, pregonant mil articles i productes. Mes...
altra volta m'adono, al contemplar aquells enlairats reclams, de
que la immensa agulla, serena i majestuosa, presidia des de les
altures l'agitaci de luxes i fantasies mundanals.

-No et podrs perdre- pensava jo. -Ests condemnat a tenir per guia
aquesta aresta...

I, decidit a fugir de la seva presncia perfidiosa, jo que tombo a
l'esquerra pel primer carrer que veig, un carrer llarg i porticat
que va dur-me fins a una plaa espaiosa que era com el centre d'un
barri de comerciants a l'engrs. Grans magatzems, fondos despatxos
i retolades oficines, installats en pesats edificis de llorda
arquitectura, ocupaven l'una banda i l'altra del seris escenari
mercantil, travessat contnuament per colles de gent atrafegada i
per muni de feixucs carros carregats de fardos i de bocois. Jo que
llavors alo la vista i... veig que continuava acompanyant-me la
punxa monumental!

Jo ja em sentia com vigilat, com perseguit, i apressant el pas tant
com podia, vaig passar per un indret de poc trnsit, per animat
per cants i msiques de piano que sortien dels pisos com riallera
remor. Les cases tenien les finestres i els balcons velats per
astors de puntes i persianes de tons clars, per per darrera les
cortines s'hi endevinaven crespades cabelleres i cossos de dona mig
desabillats. Mes, fins en aquell reialme de disbauxa vaig veure amb
cert terror que m'anava seguint l'agulla de la Seu, com un fantasma
inexorable.

Igual com si m'amagus, vaig ficar-me per un passatge, i caminant a
marxes dobles com qui fuig d'una persecuci, arribo a una barriada
popular, a una barriada obrera, niuada de cases modernes, uniformes
i vulgars, per amb les faanes decorades de virolats cartells
anunciadors, plens de figures rioleres, grogues, verdes, blaves,
roses, que proclamen l'excellncia d'un bicicle, d'unes pastilles
o d'un licor... Per l'espectre tamb em venia al darrera,
vigilant-me des del cel!

Jo, aleshores, ja no sabent qu fer, vaig pendre el determini de no
alar ms els ulls enlaire. Caminaria sense parar, per avingudes i
places, per passatges i travessies, per all on se'm presents,
per mirant sempre a terra, decidit a perdre'm, a negar-me en les
profunditats desconegudes de la ciutat, a emancipar-me aix de la
tutela humiliant, que no em volia abandonar al meu albir. Vaig
rependre la marxa, resignat a caminar, encara que fos com
l'Ahseverus de la llegenda, que hi est condemnat per tots els
segles. Anava amb la vista clavada a terra, i l'un darrera l'altre
veia canviar els trossos de paviment del carrer, aqu empedrat,
all ensocat, esfaltat el de ms amunt, segons els indrets per on
passava. Els edificis noms els podia veure fins a certa alada,
per pel tros vist endevinava el restant... Ara venia l'escalinata
d'una esglsia, ara el parterre d'un jard, ara els subterranis
d'un magatzem, ara els pilans d'un prtic, ara el scol d'un
monument.

Amb la llarga caminada jo em sentia cansat, aclaparat, retut. No
poder alar el cap enlaire era un suplici i encara m'afadigava ms.
Jo que aleshores aixeco un xic la vista, encara que sense arribar a
mirar al cel. Quina visi ms calmosa! Em trobava en un barri quiet
i modest, com de vila o ciutat forana, tot ple d'intimitat i de
recolliment. Per tot arreu es veien botiguetes d'objectes
religiosos: en les unes venien sacres, viacrucis, imatges de
pietat; en altres, breviaris, novenes i dems llibres de devoci. I
el ms estrany era que les casetes d'aquell barri devot, semblava
que de tant menudes i neulides ni es poguessin tenir dretes, i que
apilotades les unes amb les altres s'aguantessin totes arrambant-se
a les macisses parets d'un edifici immens que els feia d'esquena i
de contrafort.

Alant una mica ms els ulls, vaig reconixer el grandis edifici
tot seguit. Era la Catedral, la Catedral superba, tota eriada
d'arestes i pinacles, per no veia l'agulla enlloc... Em va caldre
recular algunes passes per a descobrir-la. s que em venia
verticalment a damunt mateix del cap...

No hi havia altre remei. Si volia perdre de vista l'agulla de la
Seu, havia d'abandonar la ciutat antiga, plena de memries del
passat.



FI




INDEX

Als benvolents lectors.
Tresor tret d'una novella.
En Malsangro.
Festa de rams.
Pulchrum aut aptum.
Honradesa literria.
La m del misteri.
En Pere Perdis.
El mirall de la Guillema.
Conflicte d'un numismata.
Rei desconegut.
La vida i l'obra.
Caritat desordenada.
L'idilli nou.
L'encongida.
L'autor de l'obra.
Sepeli idllic
No es perd qui vol.






End of the Project Gutenberg EBook of Llibre D'histries, by Raimond Casellas

*** END OF THIS PROJECT GUTENBERG EBOOK LLIBRE D'HISTRIES ***

***** This file should be named 20253-8.txt or 20253-8.zip *****
This and all associated files of various formats will be found in:
        http://www.gutenberg.org/2/0/2/5/20253/



Updated editions will replace the previous one--the old editions
will be renamed.

Creating the works from public domain print editions means that no
one owns a United States copyright in these works, so the Foundation
(and you!) can copy and distribute it in the United States without
permission and without paying copyright royalties.  Special rules,
set forth in the General Terms of Use part of this license, apply to
copying and distributing Project Gutenberg-tm electronic works to
protect the PROJECT GUTENBERG-tm concept and trademark.  Project
Gutenberg is a registered trademark, and may not be used if you
charge for the eBooks, unless you receive specific permission.  If you
do not charge anything for copies of this eBook, complying with the
rules is very easy.  You may use this eBook for nearly any purpose
such as creation of derivative works, reports, performances and
research.  They may be modified and printed and given away--you may do
practically ANYTHING with public domain eBooks.  Redistribution is
subject to the trademark license, especially commercial
redistribution.



*** START: FULL LICENSE ***

THE FULL PROJECT GUTENBERG LICENSE
PLEASE READ THIS BEFORE YOU DISTRIBUTE OR USE THIS WORK

To protect the Project Gutenberg-tm mission of promoting the free
distribution of electronic works, by using or distributing this work
(or any other work associated in any way with the phrase "Project
Gutenberg"), you agree to comply with all the terms of the Full Project
Gutenberg-tm License (available with this file or online at
http://gutenberg.org/license).


Section 1.  General Terms of Use and Redistributing Project Gutenberg-tm
electronic works

1.A.  By reading or using any part of this Project Gutenberg-tm
electronic work, you indicate that you have read, understand, agree to
and accept all the terms of this license and intellectual property
(trademark/copyright) agreement.  If you do not agree to abide by all
the terms of this agreement, you must cease using and return or destroy
all copies of Project Gutenberg-tm electronic works in your possession.
If you paid a fee for obtaining a copy of or access to a Project
Gutenberg-tm electronic work and you do not agree to be bound by the
terms of this agreement, you may obtain a refund from the person or
entity to whom you paid the fee as set forth in paragraph 1.E.8.

1.B.  "Project Gutenberg" is a registered trademark.  It may only be
used on or associated in any way with an electronic work by people who
agree to be bound by the terms of this agreement.  There are a few
things that you can do with most Project Gutenberg-tm electronic works
even without complying with the full terms of this agreement.  See
paragraph 1.C below.  There are a lot of things you can do with Project
Gutenberg-tm electronic works if you follow the terms of this agreement
and help preserve free future access to Project Gutenberg-tm electronic
works.  See paragraph 1.E below.

1.C.  The Project Gutenberg Literary Archive Foundation ("the Foundation"
or PGLAF), owns a compilation copyright in the collection of Project
Gutenberg-tm electronic works.  Nearly all the individual works in the
collection are in the public domain in the United States.  If an
individual work is in the public domain in the United States and you are
located in the United States, we do not claim a right to prevent you from
copying, distributing, performing, displaying or creating derivative
works based on the work as long as all references to Project Gutenberg
are removed.  Of course, we hope that you will support the Project
Gutenberg-tm mission of promoting free access to electronic works by
freely sharing Project Gutenberg-tm works in compliance with the terms of
this agreement for keeping the Project Gutenberg-tm name associated with
the work.  You can easily comply with the terms of this agreement by
keeping this work in the same format with its attached full Project
Gutenberg-tm License when you share it without charge with others.

1.D.  The copyright laws of the place where you are located also govern
what you can do with this work.  Copyright laws in most countries are in
a constant state of change.  If you are outside the United States, check
the laws of your country in addition to the terms of this agreement
before downloading, copying, displaying, performing, distributing or
creating derivative works based on this work or any other Project
Gutenberg-tm work.  The Foundation makes no representations concerning
the copyright status of any work in any country outside the United
States.

1.E.  Unless you have removed all references to Project Gutenberg:

1.E.1.  The following sentence, with active links to, or other immediate
access to, the full Project Gutenberg-tm License must appear prominently
whenever any copy of a Project Gutenberg-tm work (any work on which the
phrase "Project Gutenberg" appears, or with which the phrase "Project
Gutenberg" is associated) is accessed, displayed, performed, viewed,
copied or distributed:

This eBook is for the use of anyone anywhere at no cost and with
almost no restrictions whatsoever.  You may copy it, give it away or
re-use it under the terms of the Project Gutenberg License included
with this eBook or online at www.gutenberg.org

1.E.2.  If an individual Project Gutenberg-tm electronic work is derived
from the public domain (does not contain a notice indicating that it is
posted with permission of the copyright holder), the work can be copied
and distributed to anyone in the United States without paying any fees
or charges.  If you are redistributing or providing access to a work
with the phrase "Project Gutenberg" associated with or appearing on the
work, you must comply either with the requirements of paragraphs 1.E.1
through 1.E.7 or obtain permission for the use of the work and the
Project Gutenberg-tm trademark as set forth in paragraphs 1.E.8 or
1.E.9.

1.E.3.  If an individual Project Gutenberg-tm electronic work is posted
with the permission of the copyright holder, your use and distribution
must comply with both paragraphs 1.E.1 through 1.E.7 and any additional
terms imposed by the copyright holder.  Additional terms will be linked
to the Project Gutenberg-tm License for all works posted with the
permission of the copyright holder found at the beginning of this work.

1.E.4.  Do not unlink or detach or remove the full Project Gutenberg-tm
License terms from this work, or any files containing a part of this
work or any other work associated with Project Gutenberg-tm.

1.E.5.  Do not copy, display, perform, distribute or redistribute this
electronic work, or any part of this electronic work, without
prominently displaying the sentence set forth in paragraph 1.E.1 with
active links or immediate access to the full terms of the Project
Gutenberg-tm License.

1.E.6.  You may convert to and distribute this work in any binary,
compressed, marked up, nonproprietary or proprietary form, including any
word processing or hypertext form.  However, if you provide access to or
distribute copies of a Project Gutenberg-tm work in a format other than
"Plain Vanilla ASCII" or other format used in the official version
posted on the official Project Gutenberg-tm web site (www.gutenberg.org),
you must, at no additional cost, fee or expense to the user, provide a
copy, a means of exporting a copy, or a means of obtaining a copy upon
request, of the work in its original "Plain Vanilla ASCII" or other
form.  Any alternate format must include the full Project Gutenberg-tm
License as specified in paragraph 1.E.1.

1.E.7.  Do not charge a fee for access to, viewing, displaying,
performing, copying or distributing any Project Gutenberg-tm works
unless you comply with paragraph 1.E.8 or 1.E.9.

1.E.8.  You may charge a reasonable fee for copies of or providing
access to or distributing Project Gutenberg-tm electronic works provided
that

- You pay a royalty fee of 20% of the gross profits you derive from
     the use of Project Gutenberg-tm works calculated using the method
     you already use to calculate your applicable taxes.  The fee is
     owed to the owner of the Project Gutenberg-tm trademark, but he
     has agreed to donate royalties under this paragraph to the
     Project Gutenberg Literary Archive Foundation.  Royalty payments
     must be paid within 60 days following each date on which you
     prepare (or are legally required to prepare) your periodic tax
     returns.  Royalty payments should be clearly marked as such and
     sent to the Project Gutenberg Literary Archive Foundation at the
     address specified in Section 4, "Information about donations to
     the Project Gutenberg Literary Archive Foundation."

- You provide a full refund of any money paid by a user who notifies
     you in writing (or by e-mail) within 30 days of receipt that s/he
     does not agree to the terms of the full Project Gutenberg-tm
     License.  You must require such a user to return or
     destroy all copies of the works possessed in a physical medium
     and discontinue all use of and all access to other copies of
     Project Gutenberg-tm works.

- You provide, in accordance with paragraph 1.F.3, a full refund of any
     money paid for a work or a replacement copy, if a defect in the
     electronic work is discovered and reported to you within 90 days
     of receipt of the work.

- You comply with all other terms of this agreement for free
     distribution of Project Gutenberg-tm works.

1.E.9.  If you wish to charge a fee or distribute a Project Gutenberg-tm
electronic work or group of works on different terms than are set
forth in this agreement, you must obtain permission in writing from
both the Project Gutenberg Literary Archive Foundation and Michael
Hart, the owner of the Project Gutenberg-tm trademark.  Contact the
Foundation as set forth in Section 3 below.

1.F.

1.F.1.  Project Gutenberg volunteers and employees expend considerable
effort to identify, do copyright research on, transcribe and proofread
public domain works in creating the Project Gutenberg-tm
collection.  Despite these efforts, Project Gutenberg-tm electronic
works, and the medium on which they may be stored, may contain
"Defects," such as, but not limited to, incomplete, inaccurate or
corrupt data, transcription errors, a copyright or other intellectual
property infringement, a defective or damaged disk or other medium, a
computer virus, or computer codes that damage or cannot be read by
your equipment.

1.F.2.  LIMITED WARRANTY, DISCLAIMER OF DAMAGES - Except for the "Right
of Replacement or Refund" described in paragraph 1.F.3, the Project
Gutenberg Literary Archive Foundation, the owner of the Project
Gutenberg-tm trademark, and any other party distributing a Project
Gutenberg-tm electronic work under this agreement, disclaim all
liability to you for damages, costs and expenses, including legal
fees.  YOU AGREE THAT YOU HAVE NO REMEDIES FOR NEGLIGENCE, STRICT
LIABILITY, BREACH OF WARRANTY OR BREACH OF CONTRACT EXCEPT THOSE
PROVIDED IN PARAGRAPH F3.  YOU AGREE THAT THE FOUNDATION, THE
TRADEMARK OWNER, AND ANY DISTRIBUTOR UNDER THIS AGREEMENT WILL NOT BE
LIABLE TO YOU FOR ACTUAL, DIRECT, INDIRECT, CONSEQUENTIAL, PUNITIVE OR
INCIDENTAL DAMAGES EVEN IF YOU GIVE NOTICE OF THE POSSIBILITY OF SUCH
DAMAGE.

1.F.3.  LIMITED RIGHT OF REPLACEMENT OR REFUND - If you discover a
defect in this electronic work within 90 days of receiving it, you can
receive a refund of the money (if any) you paid for it by sending a
written explanation to the person you received the work from.  If you
received the work on a physical medium, you must return the medium with
your written explanation.  The person or entity that provided you with
the defective work may elect to provide a replacement copy in lieu of a
refund.  If you received the work electronically, the person or entity
providing it to you may choose to give you a second opportunity to
receive the work electronically in lieu of a refund.  If the second copy
is also defective, you may demand a refund in writing without further
opportunities to fix the problem.

1.F.4.  Except for the limited right of replacement or refund set forth
in paragraph 1.F.3, this work is provided to you 'AS-IS' WITH NO OTHER
WARRANTIES OF ANY KIND, EXPRESS OR IMPLIED, INCLUDING BUT NOT LIMITED TO
WARRANTIES OF MERCHANTIBILITY OR FITNESS FOR ANY PURPOSE.

1.F.5.  Some states do not allow disclaimers of certain implied
warranties or the exclusion or limitation of certain types of damages.
If any disclaimer or limitation set forth in this agreement violates the
law of the state applicable to this agreement, the agreement shall be
interpreted to make the maximum disclaimer or limitation permitted by
the applicable state law.  The invalidity or unenforceability of any
provision of this agreement shall not void the remaining provisions.

1.F.6.  INDEMNITY - You agree to indemnify and hold the Foundation, the
trademark owner, any agent or employee of the Foundation, anyone
providing copies of Project Gutenberg-tm electronic works in accordance
with this agreement, and any volunteers associated with the production,
promotion and distribution of Project Gutenberg-tm electronic works,
harmless from all liability, costs and expenses, including legal fees,
that arise directly or indirectly from any of the following which you do
or cause to occur: (a) distribution of this or any Project Gutenberg-tm
work, (b) alteration, modification, or additions or deletions to any
Project Gutenberg-tm work, and (c) any Defect you cause.


Section  2.  Information about the Mission of Project Gutenberg-tm

Project Gutenberg-tm is synonymous with the free distribution of
electronic works in formats readable by the widest variety of computers
including obsolete, old, middle-aged and new computers.  It exists
because of the efforts of hundreds of volunteers and donations from
people in all walks of life.

Volunteers and financial support to provide volunteers with the
assistance they need, is critical to reaching Project Gutenberg-tm's
goals and ensuring that the Project Gutenberg-tm collection will
remain freely available for generations to come.  In 2001, the Project
Gutenberg Literary Archive Foundation was created to provide a secure
and permanent future for Project Gutenberg-tm and future generations.
To learn more about the Project Gutenberg Literary Archive Foundation
and how your efforts and donations can help, see Sections 3 and 4
and the Foundation web page at http://www.pglaf.org.


Section 3.  Information about the Project Gutenberg Literary Archive
Foundation

The Project Gutenberg Literary Archive Foundation is a non profit
501(c)(3) educational corporation organized under the laws of the
state of Mississippi and granted tax exempt status by the Internal
Revenue Service.  The Foundation's EIN or federal tax identification
number is 64-6221541.  Its 501(c)(3) letter is posted at
http://pglaf.org/fundraising.  Contributions to the Project Gutenberg
Literary Archive Foundation are tax deductible to the full extent
permitted by U.S. federal laws and your state's laws.

The Foundation's principal office is located at 4557 Melan Dr. S.
Fairbanks, AK, 99712., but its volunteers and employees are scattered
throughout numerous locations.  Its business office is located at
809 North 1500 West, Salt Lake City, UT 84116, (801) 596-1887, email
business@pglaf.org.  Email contact links and up to date contact
information can be found at the Foundation's web site and official
page at http://pglaf.org

For additional contact information:
     Dr. Gregory B. Newby
     Chief Executive and Director
     gbnewby@pglaf.org


Section 4.  Information about Donations to the Project Gutenberg
Literary Archive Foundation

Project Gutenberg-tm depends upon and cannot survive without wide
spread public support and donations to carry out its mission of
increasing the number of public domain and licensed works that can be
freely distributed in machine readable form accessible by the widest
array of equipment including outdated equipment.  Many small donations
($1 to $5,000) are particularly important to maintaining tax exempt
status with the IRS.

The Foundation is committed to complying with the laws regulating
charities and charitable donations in all 50 states of the United
States.  Compliance requirements are not uniform and it takes a
considerable effort, much paperwork and many fees to meet and keep up
with these requirements.  We do not solicit donations in locations
where we have not received written confirmation of compliance.  To
SEND DONATIONS or determine the status of compliance for any
particular state visit http://pglaf.org

While we cannot and do not solicit contributions from states where we
have not met the solicitation requirements, we know of no prohibition
against accepting unsolicited donations from donors in such states who
approach us with offers to donate.

International donations are gratefully accepted, but we cannot make
any statements concerning tax treatment of donations received from
outside the United States.  U.S. laws alone swamp our small staff.

Please check the Project Gutenberg Web pages for current donation
methods and addresses.  Donations are accepted in a number of other
ways including checks, online payments and credit card donations.
To donate, please visit: http://pglaf.org/donate


Section 5.  General Information About Project Gutenberg-tm electronic
works.

Professor Michael S. Hart is the originator of the Project Gutenberg-tm
concept of a library of electronic works that could be freely shared
with anyone.  For thirty years, he produced and distributed Project
Gutenberg-tm eBooks with only a loose network of volunteer support.


Project Gutenberg-tm eBooks are often created from several printed
editions, all of which are confirmed as Public Domain in the U.S.
unless a copyright notice is included.  Thus, we do not necessarily
keep eBooks in compliance with any particular paper edition.


Most people start at our Web site which has the main PG search facility:

     http://www.gutenberg.org

This Web site includes information about Project Gutenberg-tm,
including how to make donations to the Project Gutenberg Literary
Archive Foundation, how to help produce our new eBooks, and how to
subscribe to our email newsletter to hear about new eBooks.
